diumenge, 28 de juliol de 2013

EL MOLÍ DE MONSALVA, POLINYÀ DE XÚQUER.

El Molí en 1998. 
Diu la veu popular que el Molí de Monsalvà “ni para ni va, quan te aigua no te gra”. Ara està parat, completament parat.
Era el moli de la Baronia de Corbera i part de l’edifici es remuntaria al segls XIV quan es va constituir. Va pasar a mans privades amb les desamortitzacions del segle XIX i va estar en funcionament sembla que fins a finals dels anys seixanta principis dels setanta. Després quedaria tancat.
Al mes d’octubre de 1998 unes persones em comentaren que les havien passat per allí i les portes del molí estaven de bat a bat. Anàrem un grupet de persones a fer una ullada i aprofitarem per fer algunes fotografies. Havien forçat  les portes, fet alguna foguera per allí dins i alguna que altra trastada. Férem algunes fotos i provarem a bloquejar la porta. Era cap de setmana i el dilluns vaig parlar amb Victor Llombart qui localitzà al propietari. No tardaren en pegar una altra trompà i altra vegada cap a dins a fer mal. A la fi recorde que es va aconseguir parar la cosa però ja s’havia fet prou de mal; objectes i mobiliari que hi havia la primera vegada que anàrem va desaparèixer prompte. Però el molí estava allí.
Queda gran part de la maquinaria, quasi tot fusta i penjada del sostre. La pantanada havia fet molt de mal en tota la part inferior.
El Moli en 2007, en acabar l'Escola Taller
El fets despertaren l’interès d’algunes persones i feren una oferta de compra al propietari/propietaris (no recorden si era un o una mes d’un). Tenien un projecte per a l’edifici. Algunes persones contactaren en membres de la mancomunitat per manifestar-los que un edifici com eixe devia estar en mans públiques. Feren gestions. En març de l’any 2003 es feu efectiva. El preu aconseguit fou superior al de l’oferta privada. L’edifici quedava en mans públiques. Calia tancar-lo, cosa que es va fer d’immediat i vore que es feia amb ell.
Comentaris, idees projectes,... acabaren fent-se realitat en una Escola Taller que començà l’any 2005 i acabà en juny de 2007. L’objectiu era formar a 40 joves desocupats a l’hora que fer alguna cosa al Molí de Monsalvà per conservar-lo.
En eixe temps i procés no vaig estar per allí ni vaig anar a vore que es feia. En juny, acabada l’Escola Taller, vingueren a preguntar-me si tenia alguna cosa sobre el lloc o l’edifici que poguera formar part d’una exposició. Vaig oferir les fotos del 24 d’octubre de 1998 i alguns paper i objectes que salvarem de la crema i estan guardat en dependències de l’arxiu municipal. Em va resultar estrany que no volgueren les fotos i si la resta del material. Sempre queda bé mostrar com estava i com ha quedat.
Estava convidat a l’acte de final de taller preparat per mostrar el treball. Per fora vaig vore un magnífic treball d’organització i jardineria. També l’edifici per fora lluïa molt bé. La sorpresa m’esperava dins. No quedava quasi res de tot el que havia vist del molí. Vaig fer per parlar amb la persona que m’havia vingut a preguntar i li vaig preguntar on havien guardat tota la maquinaria. La contestació em va deixar.... Simplement ho havien tret tot i li havien pegat foc.
Veritat o no fou possible comprovar-ho perquè a qui preguntava o no contestava, o donava evasives. De totes formes no hi havia solució.
Queden les pedres del molí i part de la seua estructura de maquinaria però tot el conjunt de màquines i tubs de fusta penjats del sostre ja no hi son. És cert que conservar-ho haguera sigut més feina, més inversió.... però.... ¿tant molis d’eixe tipus tenim? (teniem, millor dit). Ara en conec un semblant, molt més gran però semblant. Està a Valencia ciutat, al poblats marítims, ara és Museu de l’arròs i us el recomane. Alumnes del Politècnic el varen restaurar i ara el posen en funcionament; al menys les dues visites organitzades que he fet allí ens han possat algunes parts en marxa un moment.
Segurament al projecte de l'Escola Taller no hi havia res de restaurar maquinaria. El resultat del treball fou en edifici en molt bones condicions, mostrant totes les fases de construcció per al que ha pasat l'edifici, un espai buit utilitzable per a moltes coses. Al Terrey un jardí amb ponts, un estany, ... molt xulo. 
Però això no s'ha cuidat. De fet no s'han posat d'acord a la Mancomunitat que fer amb el Molí, o millor que fer al Molí; dos coses molt diferents.
Ara el Molí de Monsalvà esta parat. Completament parat. Allí està l’edifici, de moment en bon estat; amb un treball ben fet, del que exceptuaria la part de destrucció de restes. Algú pot ser no estarà d’acord amb mi; ho entenc. Sols queda recordar. I punt. Al menys ens queden les fotos d’aquell 24 d’octubre de 1998 que vull compartir amb tots vosaltres.
Algunes persones majors a les que les he ensenyat recorden quan anaven a moldre dacsa i  arròs, i recorden als qui allí vivien i anècdotes que els han passat.

Ara que? De moment esperar. La situació no dona per a inversions en patrimoni. De moment deixar créixer l’herba i somniar en que eixe edifici acabe tenint una bona utilitat, com les vuit fanecades que té al voltant i tots els veïns de la Ribera pugam disfrutar-ho. 

FOTOS DEL MOLÍ EN 1998






















FOTOS DEL MOLÍ EN ACABAR L'ESCOLA TALLER EN 2007









 



dissabte, 22 de juny de 2013

RIUÀ DE SANT CARLES, 4 I 5 DE NOVEMBRE DE 1864.


Una de les pintures que decoren la bòveda de la nau central de l’esglesia del Sant Sopar de Polinyà mostra un grup de persones en primer pla passejant un crist en processó. Al fons del quadre un poble. La imatge representa Polinyà en la coneguda com riuà de San Carles, que tingué lloc els dies 4 i 5 de novembre de 1864. Conta la tradició que davant la situació el veïnat va decidir traure en processó la imatge del Crist de la Sang; segons avançaven en el recorregut anava baixant l’aigua.
Tal volta algunes persones no s’havien donat compte de la imatge. Pot ser. Altres no sabrien el que representa; sols alguns sabran que és això de la riuà de Sant Carles. Vejam.

Com hem dit aquesta inundació tingué lloc degut a fortes pluges els dies 4 i 5 de novembre de 1864 i fins la Pantanada de Tous de 1982 era la més forta i destructiva; però al comparar em de tindre presente una cosa: en la de Sant Carles no hi es trencà cap embassament.
Però vejam la riuà de Sant Carles. Dos son les principals fonts documentals dels fets:

-          “Memoria histórica de la inundación de la Ribera de Valencia en los días 4 y 5 de noviembre de 1864”. Publicada per  Vicente Boix. Publicat en Valencia en 1865.

-          “Memória sobre la inundacion del Júcar en 1864, presentada al ministerio de Fomento por D. Miquel Bosch y Juliá”. Madrid, 1866. Edición facsímil de Librería-París Valencia, Valencia 1990.


El primer es l’obra del croniste de la ciutat de Valencia, historiador i escriptor. Un relat fonamentat en documentació, testimonis i visites. La segona memòria és un encàrrec del Ministeri de Foment al enginyer i inspector oficial del ministeri. Dos punt de vista diferents, valuosos però diferents.

Repassem breument la informació referent a Polinyà. He cregut més interessant facilitar-vos el text, la selecció feta, més que resumir-la.

Vicent Boix fa una relació més literària, un poc sentimental de vegades.  Descriu la zona, pobles, els fets,... Així en explicar la nostra zona diu:

“La Ribera se llama alta o baja, según que sus tierras distan mas ó menos del mar y de las playas de la Albufera. Aunque la naturaleza primitiva de su suelo se ha alterado de una manera muy notable, borrando casi por completo todos los caracteres, quedan sin embargo los bastantes para que el observador imparcial pueda dividirla en dos secciones muy distintas: una que comprende los terrenos naturalmente pantanosos, y otra los que deben al arte esta circunstancia. Los primeros se hallan en las inmediaciones de la Albufera y en los marjales de Catarroja, Albal, Silla Almusafes, Sollana, Sueca Cullera, de la misma naturaleza son los campos que se estienden entre los montes de Corbera y Cullera y la mayor parte de los términos de Rióla, Poliñá, Fortaleny y Corvera. En lo restante de la Ribera, que es la parte mas alta, los pantanos y lagunas son artificiales y los campos quedan secos cuando los dueños lo desean.”

Quan  entra a parlar de cadascun dels pobles, com era d’esperar, no tots son igual. Del nostre, sobre els efectes de la riuada diu:
“Fortalenys, Riola, Poliñá y Cullera.
Al oeste de Alcira se estiende una llanura de media hora que termina en unos cerros, de piedra dura, caliza y blanquecina y además de marga que ocupa los huevos. Esta marga  es arcillosa y roja, y  abunda en el contiguo valle y barranco de la Murta, donde se levantan los restos del célebre Monasterio de los Monges Gerónimos, que data del año 1357.
(…)
"Hay varias sendas para pasar desde la Murta a los valles y pueblos vecinos; por una de ellas, dirigiéndose al norte, se llega en poco tiempo a Corvera. Desde lo alto del cerro que media entre el Monasterio y la villa, se descubre un castillo sobre una loma y mas allá la llanura en donde esán Fortaleny, Riola y Poliñá que, con la expresada villa, constituyen lo que en el país se llama la Villa y Honor de Corvera, célebre en la historia de la Germania. El Jucar atraviesa la llanura que se estiende entre los montes de Cullera y Corvera, y en la que se asientan los pueblos de Fortaleny, riola y Poliñá, víctimas  también en la presente inundación.
A pesar de que la inundación del Júcar cubrió los términos de estos pueblos, devastándolos considerablemente, no produjo sin embargo dentro de las localidades los estragos que eran de temer. Solo en Fortaleny se habían desplomado dos edificios, y amenazaron ruina otros mas; sucedientos lo mismo en los demás pueblos.” 

Parla de la preocupació de les institucions provincials i de les seues actuacions. No he trobat referències a Polinyà, excepte alguns llistats. Un exemple. Conta la reacció de l’Arquebisbe davant els fets i conta la descripció de la institució:

“ La mano de Dios se ha levantado sobre nuestras cabezas para humillarnos y confundirnos. Los pueblos mas florecientes de las riberas del Júcar, oasis de València, estan afligidos y consternados. La inundación lo ha arrasado todo, conviertiendo los campos en un inmenso lago, y muchos pueblos en un monton de ruinas”

L’arquebisbe visita Alzira i l’autor conta....

“Apenas llegó el prelado a la casa consistorial, y después de enterarse por el señor alcalde y algunos individuos del ayuntamiento de la triste situación del pueblo, se dirigió una sentidísima comunicación a los señores curas y alcaldes de Algemesí, Guadasuar, Alcudia, Carlet, Tabernes, Simat, Benifairó, Corbera, Llaurí y Alberique, rogándoles encarecidamente escitacen el celo de sus vecinos para que enviasen con las mas urgente premura el mayor número de trabajadores y caballerias posible para atender a la limpieza de calles y casas, evitando de este modo otra nueva y mas dolorosa calamidad en la salud pública.”

Resulta familiar; com en 1982 en 1864 tampoc ens tenien massa en compte en les llistes de poblacions afectades.

Passem a la informació Miguel Bosch. L’autor fa un estudi detallat de la comarca i després fa un repàs poble per poble. Després comentà el que s’hauria de fer per evitar que torne a passar.


“Poliñà.- Partido judicial de Alcira. Esta jurisdicción se extiende en la llanura de la orilla derecha del Júcar, el cual separa del término de Albalat.

Las aguas del Júcar inundaron los campos de Poliñá. La rambla de Algemesí con su fuerte crecida, por una parte estableció un remanso o contracorriente del Júcar, que llegó hasta Alcira, y por otra dio origen a una corriente casi normal al rio en las inmediaciones de las Casas de Moncada, que luego fue corriendo paralela a la cordillera inmediata, atravesando las jurisdicciones de todos los pueblos que se encuentran en la Ribera Baja, orilla derecha del Júcar. Ambas causaron perjuicios.
La superficie inundada mide 950 hectáreas; 25 quedarons muy alteradas.

Algunas casas de labor fueron arruinadas , despareciendo aperos de labranza y aves de corral.
Poliñá perdió 6374 árboles, entre naranjos y otros frutales, moreras, olivos y algarrobos.

En algunas calles las aguas del Júcar llegaron a mas de un metro de altura. Perecieron algunas caballerias y ganado de cerda. Se resistieron muchos edificios. Varias presas, acequias y norias sufrieron deterioros. La posesión llamada Casas de Moncada pertenecía al Monasterio de la Murta; hoy es propiedad del Sr. Beltran de Lis. Las dos terceras partes de las tierras están en la jurisdicción de Alzicar y el resto en la de Poliñá. tuvimos el gusto de examinar en esta finca una noria colocal, movida por dos pares de bueyes, con arcaduces de hierro en forma de cuna. el pozo de la noria es de poca profundidad; se halla muy inmediato al Júcar, y por medio de una mina que parte del rio se encuentra constantemente provisto del agua necesaria.

Esta extensa finca quedó casi toda inundada. En ella las aguas del Júcar, rechazadas por la rambla de Algemesí, deterioraron las viñas, las huertas y los viveros de naranjos y granados. En la casa las aguas llegaron a la altura de 0,75 metros.

Pocos naranjales y viñedos de la Ribera quedaron en peor estado que los de las partidas de Benicull y Gual de la jurisdicción de Poliñá.”  

Al quadre de dades que dona l’autor es diu de Poliñá:
número de habitantes 994, de la superficie inundada  25 hectàreas están muy deterioradas y 925 poco perjudicadas. Los daños están valorados en 718.927 reales de vellón.


Sabem un poc més del nostre passat. Rebuscant als papers i al llibre anirem reconstruint fets i coses. 
El Xúquer ha construit la Ribera al llarg de mil·lenis i de tant en tant li fa alguna reforma eixient-se'n de mare. A més, si ho pensem bé, nosaltres el provoquem llevant escorrenties, tapant barrancs, desviant corrents..... I quan si li unflen el nassos i diu allà vaig.... Per algún motius li diem "El devastador". Sols ens queda esperar que el riu i l’oratge estiga tranquilet i el Xúquer no se’n isca del caixer.

dimarts, 18 de juny de 2013

FER MEMORIA A POLINYA


Quan caminem pel poble normalment ho fem amb pressa, quasi corrent, sense fixar-nos ni pensar, i de tant estaria bé que ens fixarem un poc, que recordarem, que pensarem.

El carrer Trevijano fa anys que es va convertir en centre de la meua vida. Els meus pares compraren la casa número 33, enfront mateix de l’Escola d’Ensenyament Primari Jose Antonio García Trevijano Fos (mateix nom que el carrer). En aquell moment ahí s’acabava el poble; després de l’escola sols hi havia tarongers; a un costat, on hui està el carrer Mestres, un carreró sense eixida amb sols una casa i la para de darrere del Col·lege. Continuant la placeta, després de la finca quatre cases i enseguida el terme, amb una baixadeta que ens agradava gastar per llaçar-nos amb la bicicleta. Ací acabava el poble i començava el terme i aleshores havíem de recordar allò que de tant en tant deien les mares: “Enlerta que vages al terme”. I nosaltres.... com els xiquets: “No mare, jo no vaig al terme”. Però..... l'atracció del que no està permés és molt forta. Interpretàvem allò de que el terme començava en allò que coneixíem com El Pi i que en realitat era un xiprer; i així ens llençàvem amb la bici amb tota la nostra força per aquella baixada mirant qui arribava més llunys sense pedalejar. Així enes entreteníem. També fèiem allò de... a vore si t’atreveixes en anar fins El Pi.

El carrer Trevijano començava en la carretera i allí on començava sols hi havia terme; els pisos de Fourrat tardarien anys. Els xavals de la zona que jugaven al futbol, a mi l’esport en aquells anys....., aquells xavals jugaven partit, i altres jocs, La Capella contra L’Alameda. Quan ho deien jo veia clar que era l’Alameda: la part més llunyana del poble, allà on estava la Guardia Civil i la Casa del Metge, aquell parc amb unes palmeres que ja han mort. Però ¿i la Capella?. Passat els anys vaig saber que a aquell solar ple de cudols i amb algunes restes de paret que ara ocupava la Cambra Agrària estava la Capella del Crist de la Sang, de la que fins ara no ha aparegut cap fotografia. Allí he jugat moltes vegades, en un recorregut que em duia prop de la plaça de l’Ajuntament, en aquell moment plaça Alfonso XIII; un carrer que ara es diu Pintor Sorolla i aquells anys era General Godet. Allí vivien els meus avis, els pares de ma mare, i ma tia Rosa, la meua padrina, i allí vaig viure uns anys, mentre feien les cases del carrer Trevijano, o quan venien de França, on vivia de més menut. Allí, en una casa que no existeix, que ocupava un tros de carrer i que els meus avis tenien alquilada.

Un record que tinc marcat i em vincula a la zona del poble on visc ara, cantó del carrer Ermita amb Lepanto, fa referència a un estiu en que varem vindre de vacances des de Paris i, en aplegar, la germana de ma mare em va agafar de la ma per dur-me als bous, a una plaça que havien muntat on ara està la fusteria d’Hidalgo i la finca del carrer Ermita. No he calculat l’any i no recorde ni el que vaig vorer però sí el fet d’arribar i anar a una part del poble que jo trobava molt lluny d’on normalment hem movia.

Segur que si llegiu aquest text i es pareu un moment us venen a la memòria espai del poble que són ben diferent a hui en dia, o no tant. Si pareu un moment, o  aneu passejant d’un carrer a un altre reviureu espais, persones, fets, història recent. La plaça del jardí, tan diferent; ara amb eixos magnífics ficus que ja tenen una porronà d’anys. La carretera, amb el tràfec de vehícle. La plaça del Casino, com sempre li hem dit, on en Pasqua acabavem tots jugant a poqueta nit. El carreronet finet (carrer La Pau) on si jugavem ens arriscavem a que Juan el Barber ens arreara un marmolò. El carrer les Escoles, simplement el carrerò, on jugavem en les reixes de l’antiga escola; aquelles reixes tan altes. Jugavem sobretot a la vaca. Un joc de tocar en el que aquells que pagava anava a pegar volta a la maçana i la resta l’esperàvem al cantó i fugíem d’ell per a que no ens tocara; i per fugir res millor que pujar a una reixa, dalt de tot: i les millors i més altes eren les de les antigues escoles.

De jocs en podríem parlar tant, i algú dia ho haurem de fer: a churro-mediamanga-mangotera, a stop, a bolotes (amb totes les variacions), a pinyol, un joc d’estiu perque ens feien falta els pinyols dels albercocs. També jugavem a tacó; per al joc havien d’aconseguir un tacó de sabata i per pagar si perdies la part de davant i darrere de les caixetes de mistos; els tacons podiem conseguir-lo a casa el So Fernando el Sabater, cantó carrer Sant Antoni amb Esparteria. A tot això jugàvem en espais del poble que encara eren de terra, com el pati de les escoles. I si en mig del joc acabaves a terra i et feies alguna rascada sempre hi havia algun major que et deia allò tan efectiu de “Sana, sana, sangre de rana, si no sanas hoy sanaras mañana”. Ho torcava amb saliva i tot arreglat.

Espais, racons, carrers, botigues. Al passar els anys canvien, desapareixen, ho oblidem al racó de la memòria fins que un comentari, algun fet, un dia que passeges en lloc d’anar de pressa, una imatge, ... i tot torna a viure entre aquells ho hem compartit i podem contar-ho.

Eduard J. Gay


diumenge, 9 de juny de 2013

FUTBOL A POLINYÀ EN 1935


Fa uns dies em passaren  un exemplar de la revista suecana EL SUECO,  un exemplar de l'any 1935. El motiu era que contenia un article referie a Polinyà, en concret una crònica periodística d'un partit de futbol.
Algú pot pensar que no és un gran document però com diem per estes terres  "tota pedra fa paret" i la paret que correspondria a la història del futbol a Polinyà és gran i està per fer. Per tant no està de més posar una pedreta (no valore el tamany) i penjar-vos l'article. 

En realitat són tres els artícles: el primer la crónica d'un partit de futbol que es va jugar el 21 de juliol de 1935. Després hi ha dos escrits, dos cartes referents a una crítica a la directiva apareguda uns dies abans. Però millor que contar-vos-ho ho llegiu vosaltres. Com que la foto convertint d'un format a altre perd nitidesa he transcrit el text complet dels tres artícles.

A molts no vos costarà identificar als jugadors. Mans a la feina i a vore l'alineació d'eixe partir i qui jugava aquells anys al futbol al nostre poble. 

EL SUECO,  27 de juliol de 1935, pàgines 6 i 7.


“El futbol en Poliñá de Júcar.
Reseña del partido del domingo 21, que el C.D. Polliñá triunfó sobre el Aguila de Valencia.- Replica del defensa derecha a la Directiva – Autodefensa de don Juan Tamarit.
C.D. Aguila de Valencia, 0 – C.D. Poliñá 3.

Buen partido presenciamos el domingo pasado en el campo del Poliñá. La noticia de que el Aguila había vencido recientemente al Sueca, fue suficiente para llenar el campo y para que el público y jugadores esperasen el encuentro con cierta impaciencia; los primeros por ver hasta donde llegaba su equipo; los segundos por demostrar su valía.

Empezó el encuentro a las 5’30 y pronto marca el Poliñá un goal, que fue justamente anulado por encontrarse Hernandis en offside. Los visitantes reaccionaron, dirigidos por su delantero centro, que parece una fiera disparando un enorme shoot que Peña en bonito plongeón envía a corner.

El delantero centro visitante se encarga de lesionar a Meliá, que
ya no responde bien en todo el partido.

El portero contrario se luce en tres o cuatro paradas, anulando los esfuerzos de la delantera poliñanense y consiguiendo que termine el primer tiempo con empate a cero.

Empieza la segund aparte y pronto se ve que le Aguila no puede aguantas el tren impuesto en el primer; no así el Poliñá que se encuentra  bastante fresco y logra embotellar a sus contrarios, que tienen ligeras reacciones que son cortadas por la tripleta defensiva.

A los 17 minutos, Beltrán dispara un formidable tiro cruzado que entra en la portería, siendo premiado con una formidable ovación. Poco después Plácido avanza, dribla a varios contrarios, entregando a Colomar que chuta rechazando flojo el portero, y recogiendo Serralta marca el segundo para su equipo. Hay un corner contra el Poliñá que no tiene consecuencias por la buena actuación de Peña y Daminán; y casi finalizando, el tercer goal local, obtenido por Plácido, al rematar un córner.

Todavia hay una brusca entrada del “león” a Peña, que le deja tendido, teniendo que ser retirado del campo para no salir mas.

En el Poliñá todos hicieron un buen partido, siendo los mejores Peña, Plácido, Damián, Aparisi, Úbeda y los extremos.

El árbitro, bien, no consintiendo el juego sucio.

Alineación: Peña, Melià, Damián, Aparici, Úbeda, Plácido, Beltran, Colomar, Serralta, Hernandis y Prósper.

Quin-coces

A la Direcgtiva del C.D. Poliñá.

“Hemos leído con cierta extrañez….” principia un artículo publicado en “Mosaico” el dia 20 de julio, y no debe haber ninguna extrañeza, porque todo lo publicado son ecos recogidos del público y jugadores.
Creo yo, al contrario de ustedes, que el reporter deportivo puede hacer críticas, aunque salga  un poco del programa, haciéndolo siempre en beneficio de un Club, siendo así que las cosas se ven mejor de fuera que de dentro. Lo que no concibo yo es como ustedes pueden acusar a un señor que no se ha metido en este asunto.

La noticia que dí no es falsa, porque mientras ustedes levantaban el escenario, los jugadores del Poliñá se lamentaban de que no tenían equipo para jugar, por tener la Directiva “demasiada faena”. Como ustedes no sabían quién era el verdadero QUIN-COCES, han dicho que no soy de esa ni pertenezco al Club, pero, contra su parecer, yo me considero casi vecino de esa por tener dos años de relaciones y pensar seguir teniéndolas, y además portque soy el defensa derecha de ese Club.

Si como dicen, en su desgraciado suelto, sabían el dia 3 que el Aguila no venia, ¿Qué hicieron desde el dia 3 al 7, que era domingo, que no vino ningún equipo? ¿Faena? Puede ser….

Sobre l párrafo final les diré que las funciones teatrales las menté solamente como ejemplo; que no vengo con mala fé, sinó a ver lo que mas aprecio, y a defender los colores del Poliñá; y como he demostrado, digo mas verdades que ustedes, que han dicho cuatro tonterías y falsedades contra un señor que no se ha metido para nada en el fútbol de Poliñá.

Yo sé que me he jugado el seguir actuando en el equipo, pero me es igual, porque ante todo está mi dignidad y la justicia a favor del amigo Tamarit.

Si no me retiran, a su disposición me tienen. Dispuesto a criticar lo malo y alabar lo bueno; dispuesto a jugar conf e y entusiasmo, dispuesto siempre a dar mi débil esfuerzo para que el Poliñá triuenfe.

Rosendo Meliá Gil.

Remitido.
Sr. Director de “El Sueco”, Sueca.
Muy señor mío: Ruego a usted inserte en el semanario de su digna dirección, las adjuntas líneas, que mando también a “Mosaico”.
Le anticipa las gracias y queda affmo. ss.
Juan Tamarit

A la Directiva del C.D. Poliñá

Es noción elementalísima de educación y moralidad no injuriar al prójimo; lo que es tanto más grave cuando este es menos acreedor de la injuria, se hace de modo público o por la prensa y entre los injuriantes figura quién, por su profesión, está obligado a enseñar moralidad y educación.

En el “Mosaico” del 20 de julio se me atribuye la crónica deportiva que firmada por Quin-Coces apareció en EL SUECO el 13 del citado mes y nada mas falso; pues Quin-Coces, pa que te enteres, es un reporter futbolístico que si no es de Poliñá, SI PERTENECE a vuestro Club y “tiene por qué inmiscuirse en la marcha de vuestra organización”. Quin-Coces es Rosendo Meliá Gil, que no es de Poliñá, pero sí del Club, y nada menos que defensa derecha.

Si por creerse que yo era el repórter se hizo el chiste de Quin-coces, yo tengo derecho a decir, que no siendo, el que tal afirmó ha dado no quique-coces sino quinquaquinta-coces, pa que te enteres, que, sin haber estudiado para cura, sé latín y lo acredita una matrícula de honor. Chuplat eixa caragol.

Me quisiste topar, pero les bañes son para mi un dolz, Oselito; pa que te enteres.

Sentado que no soy QUIN-COCES, queda demostrada la mala fé, antipatía y falsedad de vuestro suelto en cuestión.

Por otra parte, ¿qué maestro ós ha dado la lección que exponeis, sobre quién puede ocuparse y enjuiciar vuestra labor? No os dais cuenta que ese maestro os ha dejado en el ridículo? Si vos ha fet pagar la llisó que vos torne els dines. Porqué diga lo que quiera vuestro maestro, todo reportes tiene facultad, y derecho, a reseñar el partido, a enjuiciar la actuación del Club y de la Directiva y a sugerirles modificaciones y reformas, y a tributar aplausos o censuras, y todo esto sea o no de la lo-ca-li-dad.

Sobre todo y acabo, que la habeis metido y, antes de querer herir, debeis mirar bien donde van les bañesk, pues la rabia de que censuren una actuación de una junta, no ha de cebarse en cualquier espectador; esto, en buena gramática, es ir a tontas y a locas, y así no se va a ninguna parte más que al ridículo, como en la ocasión presente, que yo siento, pues a parte de todo, deseo para la Directiva y el Club los mas rotundos éxitos.


Juan TAMARIT VILANOVA.

dilluns, 20 de maig de 2013

Polinyà l'any 1930.


A l’Arxiu Municipal de Polinyà conservem un plano de Polinyà de l’any 1930. La cosa sembla normal però no ho és tant. L’arxiu fou cremat en 1936 i la documentació anterior va desaparèixer.

 Fa un temps trobaren a una casa un exercici escolar consistent en una copia del plano de Polinyà i el donaren a l’Ajuntament. De moment és el més antic que tenim.


El treball el va fer Sebastian Hernandis el curs 1929-1930 i segellat pel mestre D. José Bosch el dia 27 de març de 1930. Està fet a una escala aproximada 2/1000. L’exactitut del mapa respecte a l’original que devia estar a l’Ajuntament es relativa; al dibuixar el poble utilitza sempre la línia recta i al poble no sempre es exacte. Per exemple el carrer Pizarro (carrer la Muntanya popularment) no va recte de nord a sud. De totes formes resulta molt interessant. Entre alguns detalls els més important es que marca la localització de l’ermita del Crist de la Sang, desapareguda. Estava on hui es troba la Cambra Agrària, encara que un poc al mig de la carretera.
Una altra cosa interessat són els noms dels carrers. Ara us presente la llista dels noms. Destacar que el hui carrer Blasco Ibañez es deia Calle Mayor i l’actual plaça Major es deia Calle Mayor; una duplicitat curiosa. També curiós que hi ha una plaça dedicada al Xúquer (actual País Valencià) i també una calle del Rio (actual carrer del Riu).

He trobat interessant poder comparar com és el poble hui amb el plano de 1930. Al dibuix he pintat de roig el que seria el poble l’any en que Sebastian Hernandis el va dibuixar. De groc he pintat el que seria Polinyà cap a 1970, pocs anys després de la foto que vos vaig presentar en aquest blog fa uns dies, acabades les cases del carrer Trevijano. Falten treballs més exactes del creixement urbà però com a un primera aproximació igual vos resulta interessant. Dels anys 70 fins ara vos resultarà més conegut.


Eduard J. Gay

dijous, 9 de maig de 2013

PASSEJAR POLINYÀ. EL CAMÍ L'ERMITA.


He dit moltes vegades que també el terme és Polinyà, que també es poble; està ahí i sovint no li prestem massa atenció. Inclús pot ser que el passegem, eixim a caminar, a fer una volta i mirem sense vore. Perque mirar es fixar la vista i vorer saber allò en el que ens entra pels ulls. Així que igual, si us sembla bé, si us apeteix, començar a passejar el terme, i el poble fixant-nos un poc per on anem, per on passem, coneguent un poc més l’espai que habitem.

És molta la gent que en sortir a caminar pel terme pren la ruta que direm de l’ermita; per res en especial; tal volta perquè dels llocs per on passarem pot ser siga el més oblidat.

M’agrada eixir pel camí del cementeri, també conegut de l’ermita. Però sembla que fugim de nomenar el lloc on descansen els nostres morts. A uns 200 m. de l’eixida del poble ens trobem la Séquia Primera i en ella l’antic llavaner públic.
La Séquia Primera forma part de la xarxa de reg del nostre terme i de la que ja parlarem més concretament un dia. Si de cas comentar que les corrents d’aigua van ara molt baixes; i és que brolla menys aigua, s’han perdut molts ullals (naixements) en augmentar la quantitat de motors.

El Llavaner públicfou construït l’any 1920 situada sobre la Séquia Primera; estigué en ús fins que la pantanada de 1982 el va tombar. Algunes dones el gastaven encara als anys 70 i com el nivell d'aigua de la séquia era molt baix la part final de la pedra de llavar de la part esquerra fou rebaixada. Despres de la pantanada les restes sepultaren el camí de pas de l'interior del llavaner deixant-lo al nivells dels camps; també allí quedaren restes. L'any 2005 es portà a terme una primera restauració: es netejà la zona d'enderrocs amb una acurat treball que va permetre recuperar gran part de les rajoles i quatre dels arcs que formaven les finestres obertes. Les rajoles s'han reutilizat i són les que han quedat a la vista. Amb els arcs es va poder reconstruir les finestres en la seua forma original; a més els arcs originals serviren per fer el motlle utilitzar per conseguir la resta d'arcs segons els sistema tradicional. En una segona fase que tingué lloc l'any 2007 es reconstruí la coberta amb tirant i teula alacantina a dos aigües.

Continuarem caminant i deixarem la travessia al camí Corbera i després la travessia al Camí la Font per trobar-nos un poc més endavant amb el Cementeri Municipal i l’Ermita de Sant Sebastià.

Ermita de Sant Sebastià està dedicada al patró del poble. Segons autors datada al segle XVI-XVII; hi ha qui diu que és més antiga pel tipus de rajola utilitzada; fou restaurada en 1985. Més be diriem que reconstruïda amb un criteri que deixarem en discutible. Com a exemple contar-vos que un dels obrers que treballà allí en contà que aparegueren, en una pared que havien decidit llevar, un taulells antics amb una inscripció que ràpidament foren picats. Parlarem més endavant amb detall; ara sols recordar que es prou diferent a com la vaig coneixer. Fixem-nos ara tal com està.

És una construcció senzilla, de dimensions reduïdes, amb coberta de teula tipus àrab a dos aigües. L'accés és una porxada quadrangular perforada amb arcs rebaixats, a la que s’accedeix per una escala. Es pot vorer l'interior en estar acristallat l'arc ogival que forma la porta, tancada amb reixa. L'interior està cobert amb bigues de fusta i volta de bovedilla dentada, formant una volta de canó apuntada.

La tradició conta que la Festa de Sant Sebastià, amb fira de porrat, es feia a l’esplanada de l'ermita fins que es traslladà ací el cementeri. Pot ser perfectament però no s’ha trobat cap document al respecte. L’ermita està situada sobre una pedra que formava un alter, es de propietat municipal i no es celebra culte.

Pel que fa al Cementeri Municipal de Polinyà de Xúquer fou construït en 1882 per complir la normativa de 1787 que obligava a traure del poble els cementeris; abans estava al costat de l’església. Fou ampliat i reformat en 1928 i en diverses ocasions posteriors, segons les necessitats.

Deixem el cementeri, passem l’ermita i, apegat a la paret del cementeri vorem les restes abandonades d’un ullal (manantial). Hi havia a la paret uns taulells de ceràmica amb una imatge de Sant Sebastià que han sigut furtats. Ara sols queda una escaleta que baixa a no se sap massa bé on.

Un centenar de metres després ens creuarem amb la Sèquia Segona

Després de la Séquia Segona, a uns 100 m. Tenim un creuament. Anirem recta, deixant de banda la travessia del Camí Corbera fins el Camí la Font que creua el nostre, el Camí l’Ermita. Entre taronger i altres cultius que van substituint-los i algun que altre camp deixat anar, aplegarem a la  Séquia del Rei, una de les séquies que conformen l'entramat de sistema de reg de la marge dreta del Xúquer coneguda com Séquia dels Quatre Pobles, conformada per aquell que formaven de l'antiga Baronia de Corbera (Polinyà,Corbera, Riola i Fortaleny).

En arribar a la Séquia ens desviarem cap a la dreta fins trobar-nos l’ullal més gran, viu i important del terme, l’Ullal de la Font.

Ullal de La Fon és un aflorament natural d'aigua que acaba a la Séquia del Rei. La qualitat del caudal i la seua regularitat va fer que la Generalitat Valenciana fa 25 anys va crear  el Centre de cultiu de peixos de Polinyà de Xúquer, on es crien diverses espècies per a repoblació; destaquen el fartet, el samaruc i l'anguila, a més de carpes, barbs, .... El centre

En aplegar a la rotonda trobarem amb el Barri de la Font  de Sant Joan, perquè és el seu patró i se li feia festa; ara forma part de Benicull. El camí es la línia de separació entre el terme dels dos pobles. Si a la rotonda es desvieu de la ruta un moment cap a la dreta podreu fer una ullada a les cases, actualment la majoria de segona residencia. Quasi al final de la tramada de cases voreu que baixa un camí. La vista  des d'aquest punt es magnífica, una vista entre la Muntanya Pelada (on ens trobem) i la Serra de Corbera que val la pena de disfrutar uns moments. Després tornem a la rotonda i seguim en direcció Polinyà.



A llarg del Camí La Font fins a Polinyà, paral·lel al Camí l’Ermita, tornem a trobar-nos amb les mateixes séquies però òbviament en ordre invers. El trajecte de camí des de El Barri de la Font, fins el creuament del Camí Campins, anem sobre la divisòria de Polinyà i Benicull. Els camins del terme estan senyalitzats, sols heu de llegir els cartells per identificar-los.

Aplegant al poble, vora al camí, trobarem dos edificis de propietats municipals. Els dos han sigut matadors municipals en diferent èpoques. El primer que trobareu és ara vivenda social, l’altre Depòsit Municipal de Materials. Front al primer, soterrats baix el fang estan els vestigis d’un llavaner que va anar perdent-se després de la construcció del que hi ha al camí l’ermita, amb millor condicions. Enfront del matador vell, hui magatzem de l’Ajuntament està el que tots coneguem com La Caseta Xina, el realitat un motor prou antic, catalogat per la Conselleria; la seua entrada és mostra d’una altre temps, temps d’esplendor per a la taronja i els propietaris de tarongerars, quan es feren els motors i es construïren accessos com aquest: porta de ferro, camí amb xiprers i plantes, ....

Entrem al poble i a l’Avinguda Alzira, a qui tots diguem la ronda encara que sols és un tros d’ella, tanquem aquesta ruta i cadascú s’encamine per on més li vinga de gust fins a una altra sortida pel terme.

Eduard J. Gay

dissabte, 27 d’abril de 2013

UNA FOTO PER FELICITAR NADAL.

Entre la documentació de l’arxiu municipal fa algun temps aparegué una felicitació de Nadal; la cosa en principi ni és excepcional ni sembla important. La targeta era de l’Alcalde d'aquells moments Juan José Medina, a qui molts de vosaltres ni recordeu. El que té d’interessant la postal és la imatge utilitzada: una foto aèria de Polinyà. La foto aèria de Polinyà que molts coneguem és la que ha estat durant anys a la paret del Casino; està no té res a vore amb aquella i resulta molt interessant. Vos la presente:


He marcat alguns punts de referència per a que es situeu millor (recordeu que punjant sobre la foto podeu vorer-la en gran). Però hi ha un problema: no sabem de quin any és la foto: a la felicitació no posa data: Feliz año;  pero cap any que ens oriente. Així que haurà de parlar la foto. I ho fa. Voreu.


Hi ha una cosa que hem cridà molt l'atenció a la foto. A l'est (dreta) el poble acaba en el sequer, l'espai on ara estan els carrers Algar, Fortaleny i Corbera. D'aquell sequer queda encara el motor dins els jardins de la plaça de l'Algar. El podeu vore en l'ampliació. Està just baix del cartell que indica que la foto està a l'Arxiu Municipal.

Un poc cap a baix hi ha una altre edificació: la trilladora; entre les dos un gran amuntegament. Hem cridà l'atenció eixò muntó tan gran així que tocava preguntar; la resposta va ser sempre....Xe si, això és la palla de l'arròs. Ells ho tenien clar. Al poble en aquell moment encara hi havia prou terres d'arròs, que era treballat i preparat en aquest sequer, entre altres dels que hi havia. Baix la trilladora hi ha alguna cosa escampada, l'arròs; el muntò el forma la palla que s'ha anat acumulatnt i que després serà aprofitada. Per tant, em varen dir, eixa foto deu estar feta pel més d'octubre. Alguna cosa anem sabent per tant de la foto.




Una altra cosa important està a l'oest (esquerra) de la foto.  Ens trobem que el poble acaba amb les Escoles Trevijano; això ha segut així molt anys. Però si ampliem la foto per vore de prop les escoles ens trobem que les cases d'enfront estan en construcció. 
L'Ajuntament de Polinyà va comprar els terrenys per fer el col·lege el mes de setembre de 1962; les obres son declarades urgents i en febrer de 1965 queden inaugurades, tot i que els xiquets i xiquetes del poble tardaran en ocupar-les perquè no aplega el mobiliari. Tenim per tant un espai de temps entre 1962 i 1965, més bé aquest últim donat que les Escoles semblen acabades. Mireu la foto: Està atrasada la construcció de les cases. Sobre la seua construcció d'aquestes no he trobat documents però m'han dit que començaren quan ja estaven fent-se les escoles i les acabaren després. 

Però ampliant i mirant coses a la foto, cosa en la que et pots passar un bon rato, vaig observar un detall. A la l'ampliació de l'escola, a la banda de dalt es veuen les últimes cases del poble eixint per carrer del Crist. L'última casa vivia Enrique Salom i en la foto es veuen andamis; és a dir que estaven en obres. He buscat a l'arxiu i la casa estava en obres entre setembre de 1964 i desembre d'eixe mateix any.

Sumant la informació tindriem que segurament la foto es faria cap al més d'octubre-novembre de l'any 1964. Segurament la felicitació serà de l'any següent; no crec que el tema de fotografia i tal fora tant ràpid com per a poder gastar-la en desembre del 1964.

Mirant la foto trobareu a faltar la finca de la placeta, que no té encara ni mostra dels fonaments; si que estan, és clar, les cases del carrer Sant Vicent. Però seguim mirant el poble amb ampliacions i retalls de la foto, si us sembla.


Ens movem un poc i trobarem el carrer Pizarro, bé, el carrer la Muntanya com diem normalment, amb les dos cases que ara queden a la ronda Alzira i ací vegem dins el terme, al final d'un caminet que voreja l'última casa. Anant cap a l'est (dreta). A la part de dalt de l'amplilació, la plaça de l'Ajuntament; que en aquells any es deia Alfonso XIII, cosa que inclús algún veí del carrer ignorava. Apegades a l'Ajuntament, on ara està el Centre Cultural Ausiàs March, les escoles velles, que molts encara recordareu, el carrer Canonge Hernandis i el que serà el carrer Lepanto; dic serà perque ara apenés és un camí. Mireu sinó l'altra foto, que vindria a ser la continuació.
Podeu vore la plaça del Jardí a la banda de dalt, amb el carrer Sant Sebastià; a la plaça del Jardí l'antic Hostal, fent cantó al carrer Sant Josep, que apenes es veu. El carrer Ermita, eixint del poble; les ultímes dos cases eixint a l'esquerr (mirant la foto a dreta) les antigues escoles, hui dos vivendes particulars. Enseguida els horts, amb una caseta que poden vore: un dels motors de reg que el poble ha acabat menjant-se amb el seu creixement. Enfront el solar de la Fusteria Hidalgo; sols això, un solar.

Anem a la part nord del poble. La zona de l'Alameda, amb el riu dalt de tot, pegat al poble; la Casa Cuartel de la Guardia Civil, l'Alameda, amb les tradicionals palmeres, hui desaparegudes (maleït bitxo). La casa del metge, .... i els que viviu o heu viscut allí podeu anar buscant la vostra casa, o la dels vostres avis, o el lloc on anaveu a jugar, .....

Movent-nos altra vegada, ara cap a l'oest (esquerra) anirem repasant el poble, coses que perduren i coses que ja no estan, o son diferents:


El camí del Riu. Camí perque encara no era carrer, no hi havia cases; les últimes eren al carrer Esparteria. Al nord del carrer Esparteria es veuen clarament les naus de l'Empresa Envases Albelda, amb el tamany que molts hem conegut, abans del seu gran creixement.

Eixint pel carrer del riu ens trobem la mota, amb la caseta on es guardaven els portons; aquelles fustes que servien per tallar el camí en cas de perill de riuada; allí hi havia un tall en la mota per poder accedir millor al Poaor, on, si heu llegit un article anterior hi havia un negoci d'estracció de sorra (arena). Ampliant molt la foto inclús es poden vore les barques vora riu.

I continuem el passeig cap a l'oest (esquerra), vorejant el poble. 
A la part superior dreta de l'ampliació apareix el començament del carrer Esparteria, i també el carrer Sant Antoni, que acaba en La Casota, l'última edificació del poble. Al centre de la foto el carrer del Crist, l'antiga carretera i a la dreta del tot, seguint el carrer la casa que ara és un bar, el Dyc; una casa a la que recorde entrar de menut; ens agradava guaitar: entraves i hi havia uns escalons que pujaven i una porta cristalera que ens semblava molt gran, una cristalera de molts colors. Però mirem millor la casa amb una altra foto.

 Aci podeu vorer millor la zona, la casa, ... Al cul de la casa, on s'acabava el poble i començava el camp, hi havia una senia, el que quedava d'ella. Un lloc on als xiquets ens agrava anar a jugar; els major ens deien que no deviem, que era perillós. I, com sempre, eixa prohibició, eixe perill, despertava la curiositat.


A l'esquerra de la foto podeu vore millor la casa d'Enrique Salom amb els andamis, com vos comentava abans. 


Pero voldria que es fixareu que enfront de la casa que ara és el Bar Dyc hi ha un solar, un solar on anys després es va construir la Cambra Agrària. Ampliant la foto a tope s'endevinen les restes d'unes parets, unes pedres que recorde perque jo jugava prop d'allí. En aquells any no ho sabia però eren les restes de l'Ermita del Crist de la Sang. De moment és el més aproximat a una foto de l'ermita que tenim, eixos cudols que s'endivinen des de dalt.


Hem pegat una volta al poble. Caldra acabar al centre. Allí trobarem la plaça del Casino, l'Esglesia, que poques voltes vegem de dalt, la plaça del jardi, en la seua antiga forma; al cantó de la plaça amb el carrer Sant Josep l'Hostal. Alguns detalls més podriem anar vegent per poble ampliant i buscant a la foto. Cadascú el que més sap, el que li porta records, els llocs on va viure, o viviem persones que estimava, o llocs on jugava. I ho podem vore des de l'aire, cosa poc habitual. 
Tot això perque aquell anys, el que era alcalde, Juan José Medina Garcia, va comprar una foto aèria que alguna empresa faria i va decidir gastar-la per felicitar els Nadal. No tinc idea si algú del poble la va rebre i la conserva però m'alegre que en algun moment, algun empleat municipal gastara la felicitació per marcar una pàgina en un llibre de comptabilitat i allí es quedara. Això ha fet possible que com a arxiver, escarbant papers, un dia jo em trobara el document i vosaltres pugau disfrutar de vore com era Polinyà, el nostre poble, en una foto aèria de l'any 1964,. per allà el mes d'octubre.

Eduard J. Gay