RIUÀ DE SANT CARLES, 4 I 5 DE NOVEMBRE DE 1864.

Una de les pintures que decoren la bòveda de la nau central de l’esglesia del Sant Sopar de Polinyà mostra un grup de persones en primer pla passejant un crist en processó. Al fons del quadre un poble. La imatge representa Polinyà en la coneguda com riuà de San Carles, que tingué lloc els dies 4 i 5 de novembre de 1864. Conta la tradició que davant la situació el veïnat va decidir traure en processó la imatge del Crist de la Sang; segons avançaven en el recorregut anava baixant l’aigua.

Tal volta algunes persones no s’havien donat compte de la imatge. Pot ser. Altres no sabrien el que representa; sols alguns sabran que és això de la riuà de Sant Carles. Vejam.

Com hem dit aquesta inundació tingué lloc degut a fortes pluges els dies 4 i 5 de novembre de 1864 i fins la Pantanada de Tous de 1982 era la més forta i destructiva; però al comparar em de tindre presente una cosa: en la de Sant Carles no hi es trencà cap embassament.

Però vejam la riuà de Sant Carles. Dos son les principals fonts documentals dels fets:

-          “Memoria histórica de la inundación de la Ribera de Valencia en los días 4 y 5 de noviembre de 1864”. Publicada per  Vicente Boix. Publicat en Valencia en 1865.

-          “Memória sobre la inundacion del Júcar en 1864, presentada al ministerio de Fomento por D. Miquel Bosch y Juliá”. Madrid, 1866. Edición facsímil de Librería-París Valencia, Valencia 1990.

El primer es l’obra del croniste de la ciutat de Valencia, historiador i escriptor. Un relat fonamentat en documentació, testimonis i visites. La segona memòria és un encàrrec del Ministeri de Foment al enginyer i inspector oficial del ministeri. Dos punt de vista diferents, valuosos però diferents.

Repassem breument la informació referent a Polinyà. He cregut més interessant facilitar-vos el text, la selecció feta, més que resumir-la.

Vicent Boix fa una relació més literària, un poc sentimental de vegades.  Descriu la zona, pobles, els fets,... Així en explicar la nostra zona diu:

“La Ribera se llama alta o baja, según que sus tierras distan mas ó menos del mar y de las playas de la Albufera. Aunque la naturaleza primitiva de su suelo se ha alterado de una manera muy notable, borrando casi por completo todos los caracteres, quedan sin embargo los bastantes para que el observador imparcial pueda dividirla en dos secciones muy distintas: una que comprende los terrenos naturalmente pantanosos, y otra los que deben al arte esta circunstancia. Los primeros se hallan en las inmediaciones de la Albufera y en los marjales de Catarroja, Albal, Silla Almusafes, Sollana, Sueca Cullera, de la misma naturaleza son los campos que se estienden entre los montes de Corbera y Cullera y la mayor parte de los términos de Rióla, Poliñá, Fortaleny y Corvera. En lo restante de la Ribera, que es la parte mas alta, los pantanos y lagunas son artificiales y los campos quedan secos cuando los dueños lo desean.”

Quan  entra a parlar de cadascun dels pobles, com era d’esperar, no tots son igual. Del nostre, sobre els efectes de la riuada diu:

“Fortalenys, Riola, Poliñá y Cullera.

Al oeste de Alcira se estiende una llanura de media hora que termina en unos cerros, de piedra dura, caliza y blanquecina y además de marga que ocupa los huevos. Esta marga  es arcillosa y roja, y  abunda en el contiguo valle y barranco de la Murta, donde se levantan los restos del célebre Monasterio de los Monges Gerónimos, que data del año 1357.

(…)

"Hay varias sendas para pasar desde la Murta a los valles y pueblos vecinos; por una de ellas, dirigiéndose al norte, se llega en poco tiempo a Corvera. Desde lo alto del cerro que media entre el Monasterio y la villa, se descubre un castillo sobre una loma y mas allá la llanura en donde esán Fortaleny, Riola y Poliñá que, con la expresada villa, constituyen lo que en el país se llama la Villa y Honor de Corvera, célebre en la historia de la Germania. El Jucar atraviesa la llanura que se estiende entre los montes de Cullera y Corvera, y en la que se asientan los pueblos de Fortaleny, riola y Poliñá, víctimas  también en la presente inundación.

A pesar de que la inundación del Júcar cubrió los términos de estos pueblos, devastándolos considerablemente, no produjo sin embargo dentro de las localidades los estragos que eran de temer. Solo en Fortaleny se habían desplomado dos edificios, y amenazaron ruina otros mas; sucedientos lo mismo en los demás pueblos.” 

Parla de la preocupació de les institucions provincials i de les seues actuacions. No he trobat referències a Polinyà, excepte alguns llistats. Un exemple. Conta la reacció de l’Arquebisbe davant els fets i conta la descripció de la institució:

“ La mano de Dios se ha levantado sobre nuestras cabezas para humillarnos y confundirnos. Los pueblos mas florecientes de las riberas del Júcar, oasis de València, estan afligidos y consternados. La inundación lo ha arrasado todo, conviertiendo los campos en un inmenso lago, y muchos pueblos en un monton de ruinas”

L’arquebisbe visita Alzira i l’autor conta....

“Apenas llegó el prelado a la casa consistorial, y después de enterarse por el señor alcalde y algunos individuos del ayuntamiento de la triste situación del pueblo, se dirigió una sentidísima comunicación a los señores curas y alcaldes de Algemesí, Guadasuar, Alcudia, Carlet, Tabernes, Simat, Benifairó, Corbera, Llaurí y Alberique, rogándoles encarecidamente escitacen el celo de sus vecinos para que enviasen con las mas urgente premura el mayor número de trabajadores y caballerias posible para atender a la limpieza de calles y casas, evitando de este modo otra nueva y mas dolorosa calamidad en la salud pública.”

Resulta familiar; com en 1982 en 1864 tampoc ens tenien massa en compte en les llistes de poblacions afectades.

Passem a la informació Miguel Bosch. L’autor fa un estudi detallat de la comarca i després fa un repàs poble per poble. Després comentà el que s’hauria de fer per evitar que torne a passar.

“Poliñà.- Partido judicial de Alcira. Esta jurisdicción se extiende en la llanura de la orilla derecha del Júcar, el cual separa del término de Albalat.

Las aguas del Júcar inundaron los campos de Poliñá. La rambla de Algemesí con su fuerte crecida, por una parte estableció un remanso o contracorriente del Júcar, que llegó hasta Alcira, y por otra dio origen a una corriente casi normal al rio en las inmediaciones de las Casas de Moncada, que luego fue corriendo paralela a la cordillera inmediata, atravesando las jurisdicciones de todos los pueblos que se encuentran en la Ribera Baja, orilla derecha del Júcar. Ambas causaron perjuicios.

La superficie inundada mide 950 hectáreas; 25 quedarons muy alteradas.

Algunas casas de labor fueron arruinadas , despareciendo aperos de labranza y aves de corral.

Poliñá perdió 6374 árboles, entre naranjos y otros frutales, moreras, olivos y algarrobos.

En algunas calles las aguas del Júcar llegaron a mas de un metro de altura. Perecieron algunas caballerias y ganado de cerda. Se resistieron muchos edificios. Varias presas, acequias y norias sufrieron deterioros. La posesión llamada Casas de Moncada pertenecía al Monasterio de la Murta; hoy es propiedad del Sr. Beltran de Lis. Las dos terceras partes de las tierras están en la jurisdicción de Alzicar y el resto en la de Poliñá. tuvimos el gusto de examinar en esta finca una noria colocal, movida por dos pares de bueyes, con arcaduces de hierro en forma de cuna. el pozo de la noria es de poca profundidad; se halla muy inmediato al Júcar, y por medio de una mina que parte del rio se encuentra constantemente provisto del agua necesaria.

Esta extensa finca quedó casi toda inundada. En ella las aguas del Júcar, rechazadas por la rambla de Algemesí, deterioraron las viñas, las huertas y los viveros de naranjos y granados. En la casa las aguas llegaron a la altura de 0,75 metros.

Pocos naranjales y viñedos de la Ribera quedaron en peor estado que los de las partidas de Benicull y Gual de la jurisdicción de Poliñá.”  

Al quadre de dades que dona l’autor es diu de Poliñá:

número de habitantes 994, de la superficie inundada  25 hectàreas están muy deterioradas y 925 poco perjudicadas. Los daños están valorados en 718.927 reales de vellón.

Sabem un poc més del nostre passat. Rebuscant als papers i al llibre anirem reconstruint fets i coses. 
El Xúquer ha construit la Ribera al llarg de mil·lenis i de tant en tant li fa alguna reforma eixient-se'n de mare. A més, si ho pensem bé, nosaltres el provoquem llevant escorrenties, tapant barrancs, desviant corrents..... I quan si li unflen el nassos i diu allà vaig.... Per algún motius li diem "El devastador". Sols ens queda esperar que el riu i l’oratge estiga tranquilet i el Xúquer no se’n isca del caixer.

EL REG A POLINYA: REGAR A TAHONA

Fina la Llumera Llavant

Fa temps, molt de temps, hem deixaren una foto que ja conegueu perquè l’he posada a l’article sobre el llavaner; me la va ensenyar Fina la Llumera. En portar-la a casa el primer que li vaig sentir a mon pare: ahí al final deu haver una tahona. Era la primera vegada que sentia la paraula i mon pare m’explicà en que consistia una tahona. Podeu vorer a l’ampliació de la foto que era veritat: allí estava la tahona. Mon pare la recordava perquè havia tirat a tahona moltes vegades en eixe camp.

La tahona del llavaner

Uns anys després, a classe de l’Escola d’Adults, estàvem parlant del terme i explicava formes de rec. A les alumnes es va estranyar que coneguera la tahona; els vaig dir que mai n’havia vist una però sabia com funcionava. Uns mesos després em regalaren una tahona, una maqueta d’una tahona. Havien estat parlant amb Jose María Carbonell Castells per a vore si em pintava una tahona però Jose María va preferir agafar un tros de fusta i tallant, tallant fer una tahona tal i com la recordava ell en un camp on anava de tant en tant, un camp a la partida de l’Alberell que era de José María Bonora, el meu avi per part de mare. Quan em donaren el regal no sabia com respondre: s’ajuntava el qué era, l’objecte, el treball magnífic d’un artiste local, que el model fora una tahona de la meua família i que el regal me’l feren les meues alumnes, a qui tant m’estime.

 Eixe any l’article del llibret de festes parlava de la tahona i l’acompanyava amb una foto. Aquell article va portar que Avelino Moreno, després de festes em va contar que havia trobat les restes d’una tahona al terme de Fortaleny; a l’endemà, 23 de setembre, vaig anar a fer-li fotos, abans que desapareguera. Unes setmanes després ho vaig exposar tot a la Trobada d’Artistes Locals: l’obra d’art de José María Carbonell, la Foto de la Tahona del llavaner (foto de Fina la Llumera), les fotos de la tahona de Fortaleny i un cartell amb una dita popular de Polinyà que també em regalaren les meues alumnes, que jo no la sabía: "Tahona en la Poadora, tahona en l’Alberell, a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar". Eixe dia una persona m'explicava un altre sistema de regar. Antigament es criaven unes carabasses que, en secar-les, la pell es quedava molt dura. Com que els poals havien de ser de ferro i els podia pagar sols alguns posavan un parell de canyes o una fusta i ho gastaven per traure aigua de la sequia i regar les verdures o els planons; quin esforç!!.

Maqueta de tahona obra de José María Carbonell.

Una vegada es sap com es allò de regar a tahona s’entén a la perfecció la dita. Amb el dibuix fet amb la tahona que acompanya l’article, i que anava al llibre de festes, ho entendreu tot.

Primer cal descriure una tahona: una construcció de fusta amb forma de canal que es posava als camps vora la séquia per regar. A una part, la que havia d’entrar a l’aigua com un caixò per arreplegar l’aigua: al fons una porteta per permetre entrar l’aigua. A l’altra part de la tahona, dues barres per agafar la tahona i poder fer força.

La tahona de Fortaleny

Per regar es deixa caure la part baixa dins l’aigua (A del dibuix); l’aigua entre per la porteta i ompli la part de la tahona que queda baixa l’aigua. Una persona tira de l’altra punta, (B al dibuix) cap a baix. La canal que en realitat és la tahona bascula cap a dins del camps i l’aigua corre per dins d’ella de la part A a la part B, que està oberta i permet eixir l’aigua per regar el camp. I tornem a començar, perquè a cada moviment de tahona era poca l’aigua i s’havia d’accionar moltes vegades l’aparell per poder omplir el camp i regar. Sovint els menuts de la casa, siguen xics o xiques, o les dones de la casa, es posava per damunt la canal (part C del dibuix) i anaven movent-se de B a  C per fer de contrapés i que siguera més facil moure la tahona. Els xiquets i xiquetes ho prenien com un joc, sobretot en estiu, perquè de tant en tant es deixaven caure a l’aigua.

La tahona de Fortalenys

Imagineu-vos regant a tahona hores i hores i entendreu allò de “a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar”. Això també ens porta a pensar en la feina que els nostres avantpassat per tirar endavant els seus cultius, les dificultats per aconseguir una collita darrere l’altra, per poder tirar endavant. Si el camp el tenies a nivell baix, a  nivell de marjal, al mateix nivell de la séquia no tenies massa problema; si el camps estava més alt que la séquia, si estava en un alter, havies de vorer com pujar l’aigua; la tahona era una possibilitat perquè en aquell moment motor en tenia qui en tenia; òbviament amb el progrés i la major facilitat per regar la tahona començà a desapareixer i, fins i tot,  ha anat perdent-se a l’arxiu de la nostra memòria. Sempré hi ha qui ho ha viscut i ho conta, entropessa amb algú que escolta i en un moment oportú ho escriu per a que més gent conega i sàpiga que era una tahona i el que suposa regar a tahona. Mai deixaré d’agrair prou a tota eixa gent que m’ha aguantat les preguntes, els interrogatoris, i que al llarg del temps m’ha tramés el que sabía.

Eduard Josep Gay Gay

CADUFAR A POLINYÀ.

Caduf, cadufar, cadufada, cadufer, obrir i tancar la cadufà no son paraules massa habituals del nostre vocabulari; alguns pot ser ni les conegau. Si busquem caduf al diccionari ens parla que són unes peces que formen part de les sènies; però una altra entrada ens diu que es una canonada d’obra que va per baix terra. Eixa és l’expressió que ens ocupa.

Gran part del nostre terme era marjal; bàsicament del camí Cementeri cap a l’est, cap a Riola, tot el terme, i altres trossos al voltant de séquies. És un terreny de baixa permeabilitat, que s’enfanga prompte; per al cultiu de l’arròs resulta perfecte però no per altres cultius. Fa uns anys parlava amb una persona davant uns camps d’arròs que havia vist moltes vegades passant (estic referint-me a un altre poble, no a Polinyà) i ara de repent, d’un estiu a l’altre, era un camp de tarongers; vaig preguntar si ho havien cadufat; la resposta fou “si hem què?”. Després d’explicar-ho la resposta fou: això són coses antigues que ara no fan falta. Els plantons estaven bonics eixe anys però al següent tenien molt mala cara i de fet no tardaren en morir; quan vaig preguntar que passava el mateix de l’altra vegada em contà que es podrien les arrels.

I es que els antics sabien com s’havien de fer les coses i, de tant en tant, quan els ignorem clavem la pata fins el mànec. Quan a Polinyà decidirem canviar d’arròs a taronja hagueren de cadufar el camps.

Un caduf és com un tub de fang cuit però amb una part un poc plana per a que tinga menys mobilitat. Són permeables, deixen passar l’aigua. He fet uns dibuixos per a explicar-ho; disculpeu però no soc massa bo dibuixant.

Es posa l'estructura de cadufos

Sobre el terreny col·loquem una estructura de cadufos, estructura a la que se li dona una caiguda cap a la séquia que estiga prop, on desaiguarem; la cadufada descansa sobre pedres per a que guarde la forma eixa estructura.  Després la soterrem amb una bona capa de terra i ja podem plantar els tarongers. A l’eixida del camp es posa un tub amb un tap de bassa.

Es soterra la cadufada. Camp preparat.

El funcionament és senzill. Quan reguem o plou l’aigua penetra en la terra i en aplegar a la cadufà filtra dins i corre per la canonada. Si el terreny està molt sec i volem aprofitar l’aigua tancarem la cadufà tapant amb el tap de bassa i així l’aigua és queda baix terra i conserva la humitat del terreny. Si ha plogut massa sols hem d’obrir el tap i l’aigua que hi ha sota terra, a les canonades de la cadufà, acabarà a la séquia i així desaigüem el camp, impedint que s’enfangue.

Imagineu la feina que va suposar cadufar el terme; omplir-lo de tuberies soterrades per a permetre un bon cultiu dels tarongers. Els llauradors, depenent de l’oratge, de la sequera o de la ploguda, obrin o tanquen la cadufà, mantenint el camp amb la humitat aconsellable. Així el camp no s’enfanga i evitem que les arrels dels arbres es podrisquen.

Recorde que un dia a la facultat a classe de geografia férem una eixida i visitarem una zona plena de canals, una zona que havien posat en regadiu a partir de les aigües del pantà del Generalíssim. El profe ens explicava que havia sigut un fracàs perquè els fruiters es podrien en poc de temps. La capa impermeable del terreny estava molt alta, la terra s’enfangava i les arrels es podrien; no havien estudiat el terreny, havien previst el reg però no el sistema de desaigüeu.

Una altra historieta us contaré que té a vorer amb les cadufades. Un dia de bon matí la quadrilla amb qui anava a collir taronja esperàvem que passara la rosada i mentres anàvem xerrant. Vaig aprofitar per pregunta a uns dels collidors si li sonava un alter amb el nom de Altet de la Covasanta; no l’havia sentit mai, i coves a Polinyà.... poques. Un altre que ens escoltava em digué que devia ser l’Altet de Cocasanta. Em preguntà que perquè ho volía saber-ho i li vaig dir que havia trobat una informació que parlava d’un poblat romà en eixe alter. Contarven que era eixe, el de Cocasanta, perquè allí recordaven unes parets amb pedres molts grans; m’explicaren on estava però també que no quedava res, que les pedres les havien gastat per cadufar el terme, per a base de les canonades; un d’ells inclús recordava que algunes pedres tenien lletres. Lletres en unes pedres grans en un alter catalogat com a poble iber romanitzat a finals del segle XIX. Les pedres desaparegueren, soterrades per gran part del terme i l’alter fou arrasat per convertir-lo en camp.

Ara si sentiu que algú parla d’anar a obrir o tancar la cadufà ja sabeu del que parlen

.

Nota: els cadufos de la foto estaven soterrats al camp que els meus pares tenien al Bobalar; va hi haure un problema, un trencall, i haguérem de canviar-ne uns quants. Mon pare me’ls va donar perquè imaginava que m’agradaria guardar-los. És la primera vegada que els ensenye; si no ho he fet abans és perquè no s’ha presentat l’ocasió, no cap altre motiu.

No estaria mal anar fent vocabulari local, apuntant aquelles paraules o expressions pròpies o que utilitzem amb matisacions. Les paraules al voltant d’aquest article seria un cas; als diccionaris la definició està clarament relacionada però no defineix la utilitat que ací li donem.

Podria quedar:

Caduf: Etim.: de l'aràbic kaduz ‘cànter’, amb -f produïda per contaminació de cadaf. Peça de fang emprada per a cadufar.

Cadufada (cadufà): Canonada d'obra que va per davall terra i condueix l'aigua per a evitar que la terra s’enfangue, o facilitar que aquesta retinga l’aigua. Estructura de cadufos als camps de marjal convertits en horta o tarongerar.// Tancar o obrir la cadufada: impedir o permetre l’eixida d’aigua de la cadufada.

Cadufar: Acció de construir una cadufada en un camp de marjal per possibilitar el seu cultiu com a terreny d’horta o tarongerar.

Cadufer: Persona que treballa fent cadufades.

Fa ben poc, parlant amb una persona de la comarca va sorgir el tema de la cadufada i em mirà sorprés; té un veí que de sobrenom li diuen “el cadufer”; no sabia perquè i no s’havia atrevit a preguntar-li, per si de cas era un malnom i no li agradava. Ara sabia el motiu i ha quedat en que si parla amb ell del tema m’ho contarà. Seria interessant poder parlar amb algú que haja fet esta feina, encara que per edat no serà fàcil.

Eduard J. Gay Gay