La
Generalitat Valenciana l'any 2004 publicà a Internet un llistat del
patrimoni de bens immobles i etnològics de la Comunitat Valenciana.
Pel que fa a Polinyà uns del bens catalogats és el llavaner; a la
descripció diu: “Situado en el camí de l'Ermita y
construido en 1920. Actualmente únicamente quedan bases de los muros
de ladrillo que lo sustentaban y cerraban el recinto, ademas de las
tablas de piedra para lavar y un muro de contención empedrado”.
Era veritat en gran part. Quedava més del que
podíem vorer a simple vista i algunes persones ho teníem clar.
L'any
1982 el llavaner de Polinyà estava en peu; en no massa bon estat
perque quasi no es gastava, o feia molt de temps que no es gastava;
alguns xiquets jugaven allí, com sempre. I poc més. Un anys abans
l'Ajuntament rebaixà les pedres de llavar i el terra de la part
final de l'esquerra per permetre que les dones que continuaven
gastant-lo aplegaren a l'aigua. El 20 d'octubre de 1982 la pantana,
entre altres coses, va desfer el llavaner; el tombà com un castell
d'arena. Els sostre caigué dins el llavaner i les parets dins els
camps del costat. En el procés de neteja l'ajuntament va deixar
lliure el canal d'aigua amuntegant els materials sobre els que ja
estaven allí. Per això, quan els tècnics de Conselleria vingueren
trobaren el que descriuen a la fitxa: poc més que l'estructura.
Alguna
gent del poble quan caminava cap al cementeri lamentava la pèrdua
del llavaner; les dones que l'havien gastat més que ningú; també
alguns que havien jugat allí i caigut/tirat dins l'aigua. També
algunes persones teníem motius de preservació del patrimoni. La
meua teoria, i d'altres persones amb qui vaig parlar, estava clara:
baix de tanta escombraria i terra estava el llavaner. Al menys el
terra i les pedres de llavar: perquè ho llevem i així tenim al
menys l'estructura del nostre llavaner? Però pensarem que posat a
demanar millor un projecte complet, envejós (pensavem) i a vore
vindre.
Així
ho feren els tècnics municipals. Dividirem la feina en dues fases:
una primera de neteja, recuperació de material i recuperació de les
pared i una segona fase de recuperació de la coberta. S'afegia a
l'estructura original una pared a l'entrada i al final per donar-li
més força a l'estructura; pel que poguera passar. L'ajuntament
presentà el projecte a la Diputació i dins els programes de
Recuperació i Restauració del Patrimoni es concedirem una subvenció
per a la primera fase. Al cartell de l'obra constava: “Obras de
restauración para la conservación de inmuebles de la provincia de
Valencia que posean valores historico-artísticos o de interés
local. Diputación de Valencia.”. De l'obra s'encarregaria
l'arquitècte municipal Bernardo Casterà i fou adjudicada a
Construcciones Bonora Talens. Cal dir que el propietari de l'empresa
en aquell moment, Eduardo Bonora (pare), mostrà un especial interés
en el treball, de principi a final i es dedica de valent amb els seus treballadors implicant a altres empreses i persones del poble com més endavant vos contaré.
LA
PRIMERA FASE
Amb el
més setembre de 2005 començaren les obres. El dia 2 visitarem el
lloc per vorer com estava abans de començar i fer fotos.
A banda i banda de la sequia es poden vorer les
pedres de llavar; a continuació la terra i enderrocs del
llavaner, la pared-límit amb els camps que al temps era la part
baixa de la pared del llavaner
|
|
Dins
al camp del costat molts material estaven encara tal com van
caure: algunes llenços de pares, alguns arc de la finestra (com
el de la foto) i altres material com les teules de la coberta,
teules planes alacantines.
|
|
Arc d'una finestra tal com el trobarem en començar les obres. |
Posats a la feina la
primera cosa fou netejar l'espai intentant recuperar tot el material
possible. Es recuperar moltes rajoles que després s'han utilitzat a
les parets del llavaner com vorem més endavant.
Després es reconstruiria
la paret del llavaner. Com que no hi havia prou rajoles original i
volíem utilitzar totes les possibles es decidí que les rajoles del
llavaner es quedarien cara-vista i les noves anirien lluïdes; en
realitat el llavaner antic estava lluit. Així començaren a alçar
novament el llavaner sobre la base de l'antic i amb materials
recuperats.
|
La idea incial era
utilitzar també els arcs de les finestres que quedaven a terra, a la
vista, als camps. Un dia em cridà Eduardo Bonora per donar-me una
mala noticia: en tocar els arcs s'havien desfet. Un parell de dies
després vingué la bona noticia: netejant el camp havien trobat uns
arcs soterrats, estaven en perfecte estat i podien utilitzar-los. Ahí
entrà la tècnica antiga. Eduardo havia treballat de jove a la
fàbrica de Material del Tio Emilio l'obrer i recordava que es
reproduïen a partir d'un motlle. Lluís Almiñana va fer el caixó
de fusta i els arcs els multiplicaren. Els dos primers de cada costat
son originals, els altres copia. Així, en octubre del 2005 quedava
acabada la primera fase de la recuperació del Llavaner Públic de
Polinyà.
|
L'any
següent presentarem a la Diputació la segona fase del projecte però
no ens concedirem la subvenció. Però insistirem l'any 2007 i ens va
anar be: ens concedirem prou diners per a acabar l'obra: la coberta,
l'enfoscat, revestiment, baranes, escala,...., així que ens posarem
mans a la feina.
SEGONA FASE.
Començaren
acabant-se el mes d'abril i prompte anà apareguent la coberta de
tela plana o alacantina, igual que la que tenia abans el llavaner.
Una coberta amb tirants. Quasi tot idèntic a com estava. Canviarem
una cosa; millor dit, afegirem una cosa. Els tècnics recomanaren
afegir a l'entrada i l'eixida del llavaner una pared amb arc que
donara més força a l'estructura i evitara que una avinguda d'aigua
es poguera endur altra vegada l'obra (millor que no vinga eixa aigua
però no està de més pervindre. Obviament així es va fer, seguint
l'estètica de l'edifici. Haguerem de fer l'escala també en un lloc
diferent i amb diferent forma: on abans estava l'escala ara hi ha una
estructura del clavegueram que no es pot tocar; així ferem una accés
a l'altra banda i li posarem una barana de ferro que abans tampoc
tenia però que millora l'accés.
|
|
|
|
|
|
Així
aconseguirem recuperar per al poble una edifici que molta gent
s'estimava i que espere que la majoria del poble ara estime també.
Quan va estar fent-se l'obra es sentiren pel poble comentaris per
haver-se gastat diners en eixa obra que, deien, no feia falta. Primer
deixar constància que soc de l'opinió que mantindre i recuperar el
patrimoni d'un poble es precís, sempre es puga. Segon solament dir
que eixes dos subvencions que vingueren de la Diputació de València
són exclusivament per a obres en patrimoni i vingueren perquè al
Diputació i la Conselleria tenien catalogat el lloc dins el
patrimoni cultural i arquitectònic del poble; eixos diners no
hagueren segut aprovats per a una obra nova o altra activitat. Ho dic
amb idea d'explicar i no de rebatir a ningú en concret. A més es va
crear treball en una empresa del poble.
Eduard J. Gay
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada