Fa uns
anys la Falla Nou Mil·leni de
Polinyà em demanà un article per al llibret i els vaig escriure el que ara reproduiré. M'hauran de disculpar els fallers
però no trobe el llibret que vaig guardar i no recorda l'any. En aquell moment
pensava que la fenollà era el
plat que ens identificava i ho
continue pensant, i si en aquell moment pensava que havíem de mantindre/recuperar el plat ara encara més. La gent que ens
visita o podria visitar-nos busca provar coses
diferents i pocs llocs conec que tinguen fenollà al
seu receptari. Ací va
l'article i no tardaré a posar la recepta amb les fotos. Després vindrà vorer com
li donem més vida al plat; això serà
una altra història.
El professor Manuel Sanchis Guarner fa
temps va fer un extens i meravellós treball que publicà en diversos volums baix el títol
“Uns pobles valencians parlen dels altres”. Un títol
realment definitori. No és res nou que les persones ens agrada parlar,
comentar, criticar, els uns dels altres; el mateix podem dir que han fet sempre
els pobles, parlar dels pobles veïns. En esta obra es fa una recopilació de
totes les dites i contaralles que va poder
arreplegar amb les critiques, alabances o acudits que ens dediquem els uns als
altres. Una obra interessant encara que difícil d'aconseguir en l'actualitat.
De Polinyà hi ha algunes i totes tenen el
seu per què. Una d'elles es una petició de la gent castellana que baixava a la Ribera a la sega de l'arròs : “Gente de Polinyate,
no jodais en el campo
que apedreais (xafeu) el blate”. Una rima un poc forçada realment però
curiosa. Hi una altra que molts, millor dites moltes, pensaran que millor
haver-me-la callat, però com que està al llibre...Com
anècdota els diré
que en una conferencia a la Universitat que donava el professor
i jo assistía amb companys de classe, posà
esta dita com a exemple i en sentir-se les rises
adivinà que a la sala hi havia algú de
Polinyà, inclús qui, donades les mirades. La dita diu. “Un tort, geperut i coix
a Polinyà s’ha casat, mireu com seria la novia
que encara ha eixit enganyat”. El professor Sanchis Guarner
va manifestar a la conferència que res tenia contra les dones de Polinyà però així era com havia arreplegat la cançoneta, tot i
que reconeixia que en compte de Polinyà podíem
posar qualsevol altre. Un poc per compensar
recordar un altre que diu: “Ser més vell que els antics de Polinyà”.
Però en realitat el que m'interessava recordar es el que diu: “De Polinyà fenoller”. I no costa massa entendre el perquè del
nom. La fenollà es un plat molt propi de Polinyà, quasi exclusiu. De fet si
alguna vegada he trobat algú que el preparara, com una vegada a Carcaixent,
resultà que l'avia de la persona que m'ho digué era de Polinyà.
La fenollà es un plat d'aquell temps en què per tal d'alimentar-se calia aprofitar allò
que es tenia a mà, com passa amb les lletsons
i camarroges, o les rates de marjal a Albalat.
A Polinyà es cuinava el fenoll. Una herba abundant a l'hivern que segurament
molts dels que m'estan llegint no sabran cert quina és. Senyal serà aleshores
que si no coneixen l'herba menys encara el plat. I, al meu gust, vaja meravella
que es perden.
El problema del fenoll, com el d'altres
herbes de camps, es la feina d'anar a fer-les. I com ara tenim tan poc de
temps.... resulta més fàcil guisar
altres coses.
Per a una bona fenollà caldrà arreplegar
una bona quantitat de brots tendres de fenoll, que haurem de netejar i triar
bé. Una vegada preparats es posen a bullir;
quan esta bullint cal canviar l'aigua i
continuar bullint el fenoll. Mentres fregirem
uns trossos de bacallà i prepararem una bona
picada amb pa fregit en l'oli del bacallà, alls, cacau i/o ametles (segons
gustos), julivert i especies al gust (o la famosa mescleta de l'allipebre).
La Fenolla a punt per a menjar. |
La feina que suposa fa difícil provar el plat i molt menys als forasters.
S'hauran de guanyar a algú del poble que sàpia
fer la fenollà si volen provar-la. Eixa dificultat, la feina que dona, amb el fet que sols trobem fenoll a l'hivern, són
els motius més importants que han dut que vaja
oblidant-se la Fenollà, quan podem dir amb orgull que és el nostre plat, allò que
hauriem de reconéixer com a propi i que portà
als pobles del voltant a dir que DE POLINYÀ..... FENOLLER.
Eduard J. Gay
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada