dissabte, 9 de febrer del 2013

DE POLINYÀ.....FENOLLER



Fa uns anys la Falla Nou Mil·leni de Polinyà em demanà un article per al llibret i els vaig escriure el que ara reproduiré. M'hauran de disculpar els fallers però no trobe el llibret que vaig guardar i no recorda l'any. En aquell moment pensava que la fenollà era el plat que ens identificava i ho continue pensant, i si en aquell moment pensava que havíem de mantindre/recuperar el plat ara encara més. La gent que ens visita o podria visitar-nos busca provar coses diferents i pocs llocs conec que tinguen fenollà al seu receptari. Ací va l'article i   no tardaré a posar la recepta amb les fotos. Després vindrà vorer com li donem més vida al plat; això serà una altra història.


El professor Manuel Sanchis Guarner fa temps va fer un extens i meravellós treball que publicà en diversos volums baix el títol “Uns pobles valencians parlen dels altres”. Un títol realment definitori. No és res nou que les persones ens agrada parlar, comentar, criticar, els uns dels altres; el mateix podem dir que han fet sempre els pobles, parlar dels pobles veïns. En esta obra es fa una recopilació de totes les dites i contaralles que va poder arreplegar amb les critiques, alabances o acudits que ens dediquem els uns als altres. Una obra interessant encara que difícil d'aconseguir en l'actualitat.

De Polinyà hi ha algunes i totes tenen el seu per què. Una d'elles es una petició de la gent castellana que  baixava a la Ribera a la sega de l'arròs : “Gente de Polinyate, no jodais en el campo que apedreais (xafeu) el blate”. Una rima un poc forçada realment però curiosa. Hi una altra que molts, millor dites moltes, pensaran que millor haver-me-la callat, però com que està al llibre...Com anècdota els diré que en una conferencia a la Universitat que donava el professor i jo assistía amb companys de classe, posà esta dita com a exemple i en sentir-se les rises adivinà que a la sala hi havia algú de Polinyà, inclús qui, donades les mirades. La dita diu. “Un tort, geperut i coix a Polinyà s’ha casat, mireu com seria la novia que encara ha eixit enganyat”. El professor Sanchis Guarner va manifestar a la conferència que res tenia contra les dones de Polinyà però així era com havia arreplegat la cançoneta, tot i que reconeixia que en compte de Polinyà podíem posar qualsevol altre. Un poc per compensar recordar un altre que diu: “Ser més vell que els antics de Polinyà”.

Però en realitat el que m'interessava recordar es el que diu: “De Polinyà fenoller”. I no costa massa entendre el perquè del nom. La fenollà es un plat molt propi de Polinyà, quasi exclusiu. De fet si alguna vegada he trobat algú que el preparara, com una vegada a Carcaixent, resultà que l'avia de la persona que m'ho digué era de Polinyà.

La fenollà es un plat d'aquell temps en què per tal d'alimentar-se calia aprofitar allò que es tenia a mà, com passa amb les lletsons i camarroges, o les rates de marjal a Albalat. A Polinyà es cuinava el fenoll. Una herba abundant a l'hivern que segurament molts dels que m'estan llegint no sabran cert quina és. Senyal serà aleshores que si no coneixen l'herba menys encara el plat. I, al meu gust, vaja meravella que es perden.
El problema del fenoll, com el d'altres herbes de camps, es la feina d'anar a fer-les. I com ara tenim tan poc de temps....  resulta més fàcil guisar altres coses.

Per a una bona fenollà caldrà arreplegar una bona quantitat de brots tendres de fenoll, que haurem de netejar i triar bé. Una vegada preparats es posen a bullir; quan esta bullint cal canviar l'aigua i continuar bullint el fenoll. Mentres fregirem uns trossos de bacallà i prepararem una bona picada amb pa fregit en l'oli del bacallà, alls, cacau i/o ametles (segons gustos), julivert i especies al gust (o la famosa mescleta de l'allipebre).

La Fenolla a punt per a menjar.
Avançada la cocció del fenoll afegirem el bacalla fregit i la picada i ho deixarem coure a foc suau. Quan falte poc per servir deixa caure un ou (trencat es clar) dins la fenollà per què es faça amb el gust de la fenolla. Sols queda servir i disfrutar una meravella de la cuina.

La feina que suposa fa difícil provar el plat i molt menys als forasters. S'hauran de guanyar a algú del poble que sàpia fer la fenollà si volen provar-la. Eixa dificultat, la feina que dona, amb el fet que sols trobem fenoll a l'hivern, són els motius més importants que han dut que vaja oblidant-se la Fenollà, quan podem dir amb orgull que és el nostre plat, allò que hauriem de reconéixer com a propi i que portà als pobles del voltant a dir que DE POLINYÀ..... FENOLLER.


                              Eduard J. Gay


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada