UNA FOTO PER FELICITAR NADAL.

Entre la documentació de l’arxiu municipal fa algun temps aparegué una felicitació de Nadal; la cosa en principi ni és excepcional ni sembla important. La targeta era de l’Alcalde d'aquells moments Juan José Medina, a qui molts de vosaltres ni recordeu. El que té d’interessant la postal és la imatge utilitzada: una foto aèria de Polinyà. La foto aèria de Polinyà que molts coneguem és la que ha estat durant anys a la paret del Casino; està no té res a vore amb aquella i resulta molt interessant. Vos la presente:

He marcat alguns punts de referència per a que es situeu millor (recordeu que punjant sobre la foto podeu vorer-la en gran). Però hi ha un problema: no sabem de quin any és la foto: a la felicitació no posa data: Feliz año;  pero cap any que ens oriente. Així que haurà de parlar la foto. I ho fa. Voreu.

Hi ha una cosa que hem cridà molt l'atenció a la foto. A l'est (dreta) el poble acaba en el sequer, l'espai on ara estan els carrers Algar, Fortaleny i Corbera. D'aquell sequer queda encara el motor dins els jardins de la plaça de l'Algar. El podeu vore en l'ampliació. Està just baix del cartell que indica que la foto està a l'Arxiu Municipal.

Un poc cap a baix hi ha una altre edificació: la trilladora; entre les dos un gran amuntegament. Hem cridà l'atenció eixò muntó tan gran així que tocava preguntar; la resposta va ser sempre....Xe si, això és la palla de l'arròs. Ells ho tenien clar. Al poble en aquell moment encara hi havia prou terres d'arròs, que era treballat i preparat en aquest sequer, entre altres dels que hi havia. Baix la trilladora hi ha alguna cosa escampada, l'arròs; el muntò el forma la palla que s'ha anat acumulatnt i que després serà aprofitada. Per tant, em varen dir, eixa foto deu estar feta pel més d'octubre. Alguna cosa anem sabent per tant de la foto.

Una altra cosa important està a l'oest (esquerra) de la foto.  Ens trobem que el poble acaba amb les Escoles Trevijano; això ha segut així molt anys. Però si ampliem la foto per vore de prop les escoles ens trobem que les cases d'enfront estan en construcció. 

L'Ajuntament de Polinyà va comprar els terrenys per fer el col·lege el mes de setembre de 1962; les obres son declarades urgents i en febrer de 1965 queden inaugurades, tot i que els xiquets i xiquetes del poble tardaran en ocupar-les perquè no aplega el mobiliari. Tenim per tant un espai de temps entre 1962 i 1965, més bé aquest últim donat que les Escoles semblen acabades. Mireu la foto: Està atrasada la construcció de les cases. Sobre la seua construcció d'aquestes no he trobat documents però m'han dit que començaren quan ja estaven fent-se les escoles i les acabaren després. 

Però ampliant i mirant coses a la foto, cosa en la que et pots passar un bon rato, vaig observar un detall. A la l'ampliació de l'escola, a la banda de dalt es veuen les últimes cases del poble eixint per carrer del Crist. L'última casa vivia Enrique Salom i en la foto es veuen andamis; és a dir que estaven en obres. He buscat a l'arxiu i la casa estava en obres entre setembre de 1964 i desembre d'eixe mateix any.

Sumant la informació tindriem que segurament la foto es faria cap al més d'octubre-novembre de l'any 1964. Segurament la felicitació serà de l'any següent; no crec que el tema de fotografia i tal fora tant ràpid com per a poder gastar-la en desembre del 1964.

Mirant la foto trobareu a faltar la finca de la placeta, que no té encara ni mostra dels fonaments; si que estan, és clar, les cases del carrer Sant Vicent. Però seguim mirant el poble amb ampliacions i retalls de la foto, si us sembla.

Ens movem un poc i trobarem el carrer Pizarro, bé, el carrer la Muntanya com diem normalment, amb les dos cases que ara queden a la ronda Alzira i ací vegem dins el terme, al final d'un caminet que voreja l'última casa. Anant cap a l'est (dreta). A la part de dalt de l'amplilació, la plaça de l'Ajuntament; que en aquells any es deia Alfonso XIII, cosa que inclús algún veí del carrer ignorava. Apegades a l'Ajuntament, on ara està el Centre Cultural Ausiàs March, les escoles velles, que molts encara recordareu, el carrer Canonge Hernandis i el que serà el carrer Lepanto; dic serà perque ara apenés és un camí. Mireu sinó l'altra foto, que vindria a ser la continuació.

Podeu vore la plaça del Jardí a la banda de dalt, amb el carrer Sant Sebastià; a la plaça del Jardí l'antic Hostal, fent cantó al carrer Sant Josep, que apenes es veu. El carrer Ermita, eixint del poble; les ultímes dos cases eixint a l'esquerr (mirant la foto a dreta) les antigues escoles, hui dos vivendes particulars. Enseguida els horts, amb una caseta que poden vore: un dels motors de reg que el poble ha acabat menjant-se amb el seu creixement. Enfront el solar de la Fusteria Hidalgo; sols això, un solar.

Anem a la part nord del poble. La zona de l'Alameda, amb el riu dalt de tot, pegat al poble; la Casa Cuartel de la Guardia Civil, l'Alameda, amb les tradicionals palmeres, hui desaparegudes (maleït bitxo). La casa del metge, .... i els que viviu o heu viscut allí podeu anar buscant la vostra casa, o la dels vostres avis, o el lloc on anaveu a jugar, .....

Movent-nos altra vegada, ara cap a l'oest (esquerra) anirem repasant el poble, coses que perduren i coses que ja no estan, o son diferents:

El camí del Riu. Camí perque encara no era carrer, no hi havia cases; les últimes eren al carrer Esparteria. Al nord del carrer Esparteria es veuen clarament les naus de l'Empresa Envases Albelda, amb el tamany que molts hem conegut, abans del seu gran creixement.

Eixint pel carrer del riu ens trobem la mota, amb la caseta on es guardaven els portons; aquelles fustes que servien per tallar el camí en cas de perill de riuada; allí hi havia un tall en la mota per poder accedir millor al Poaor, on, si heu llegit un article anterior hi havia un negoci d'estracció de sorra (arena). Ampliant molt la foto inclús es poden vore les barques vora riu.

I continuem el passeig cap a l'oest (esquerra), vorejant el poble. 

A la part superior dreta de l'ampliació apareix el començament del carrer Esparteria, i també el carrer Sant Antoni, que acaba en La Casota, l'última edificació del poble. Al centre de la foto el carrer del Crist, l'antiga carretera i a la dreta del tot, seguint el carrer la casa que ara és un bar, el Dyc; una casa a la que recorde entrar de menut; ens agradava guaitar: entraves i hi havia uns escalons que pujaven i una porta cristalera que ens semblava molt gran, una cristalera de molts colors. Però mirem millor la casa amb una altra foto.

 Aci podeu vorer millor la zona, la casa, ... Al cul de la casa, on s'acabava el poble i començava el camp, hi havia una senia, el que quedava d'ella. Un lloc on als xiquets ens agrava anar a jugar; els major ens deien que no deviem, que era perillós. I, com sempre, eixa prohibició, eixe perill, despertava la curiositat.

A l'esquerra de la foto podeu vore millor la casa d'Enrique Salom amb els andamis, com vos comentava abans. 

Pero voldria que es fixareu que enfront de la casa que ara és el Bar Dyc hi ha un solar, un solar on anys després es va construir la Cambra Agrària. Ampliant la foto a tope s'endevinen les restes d'unes parets, unes pedres que recorde perque jo jugava prop d'allí. En aquells any no ho sabia però eren les restes de l'Ermita del Crist de la Sang. De moment és el més aproximat a una foto de l'ermita que tenim, eixos cudols que s'endivinen des de dalt.

Hem pegat una volta al poble. Caldra acabar al centre. Allí trobarem la plaça del Casino, l'Esglesia, que poques voltes vegem de dalt, la plaça del jardi, en la seua antiga forma; al cantó de la plaça amb el carrer Sant Josep l'Hostal. Alguns detalls més podriem anar vegent per poble ampliant i buscant a la foto. Cadascú el que més sap, el que li porta records, els llocs on va viure, o viviem persones que estimava, o llocs on jugava. I ho podem vore des de l'aire, cosa poc habitual. 

Tot això perque aquell anys, el que era alcalde, Juan José Medina Garcia, va comprar una foto aèria que alguna empresa faria i va decidir gastar-la per felicitar els Nadal. No tinc idea si algú del poble la va rebre i la conserva però m'alegre que en algun moment, algun empleat municipal gastara la felicitació per marcar una pàgina en un llibre de comptabilitat i allí es quedara. Això ha fet possible que com a arxiver, escarbant papers, un dia jo em trobara el document i vosaltres pugau disfrutar de vore com era Polinyà, el nostre poble, en una foto aèria de l'any 1964,. per allà el mes d'octubre.

Eduard J. Gay

EL REG A POLINYA: REGAR A TAHONA

Fina la Llumera Llavant

Fa temps, molt de temps, hem deixaren una foto que ja conegueu perquè l’he posada a l’article sobre el llavaner; me la va ensenyar Fina la Llumera. En portar-la a casa el primer que li vaig sentir a mon pare: ahí al final deu haver una tahona. Era la primera vegada que sentia la paraula i mon pare m’explicà en que consistia una tahona. Podeu vorer a l’ampliació de la foto que era veritat: allí estava la tahona. Mon pare la recordava perquè havia tirat a tahona moltes vegades en eixe camp.

La tahona del llavaner

Uns anys després, a classe de l’Escola d’Adults, estàvem parlant del terme i explicava formes de rec. A les alumnes es va estranyar que coneguera la tahona; els vaig dir que mai n’havia vist una però sabia com funcionava. Uns mesos després em regalaren una tahona, una maqueta d’una tahona. Havien estat parlant amb Jose María Carbonell Castells per a vore si em pintava una tahona però Jose María va preferir agafar un tros de fusta i tallant, tallant fer una tahona tal i com la recordava ell en un camp on anava de tant en tant, un camp a la partida de l’Alberell que era de José María Bonora, el meu avi per part de mare. Quan em donaren el regal no sabia com respondre: s’ajuntava el qué era, l’objecte, el treball magnífic d’un artiste local, que el model fora una tahona de la meua família i que el regal me’l feren les meues alumnes, a qui tant m’estime.

 Eixe any l’article del llibret de festes parlava de la tahona i l’acompanyava amb una foto. Aquell article va portar que Avelino Moreno, després de festes em va contar que havia trobat les restes d’una tahona al terme de Fortaleny; a l’endemà, 23 de setembre, vaig anar a fer-li fotos, abans que desapareguera. Unes setmanes després ho vaig exposar tot a la Trobada d’Artistes Locals: l’obra d’art de José María Carbonell, la Foto de la Tahona del llavaner (foto de Fina la Llumera), les fotos de la tahona de Fortaleny i un cartell amb una dita popular de Polinyà que també em regalaren les meues alumnes, que jo no la sabía: "Tahona en la Poadora, tahona en l’Alberell, a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar". Eixe dia una persona m'explicava un altre sistema de regar. Antigament es criaven unes carabasses que, en secar-les, la pell es quedava molt dura. Com que els poals havien de ser de ferro i els podia pagar sols alguns posavan un parell de canyes o una fusta i ho gastaven per traure aigua de la sequia i regar les verdures o els planons; quin esforç!!.

Maqueta de tahona obra de José María Carbonell.

Una vegada es sap com es allò de regar a tahona s’entén a la perfecció la dita. Amb el dibuix fet amb la tahona que acompanya l’article, i que anava al llibre de festes, ho entendreu tot.

Primer cal descriure una tahona: una construcció de fusta amb forma de canal que es posava als camps vora la séquia per regar. A una part, la que havia d’entrar a l’aigua com un caixò per arreplegar l’aigua: al fons una porteta per permetre entrar l’aigua. A l’altra part de la tahona, dues barres per agafar la tahona i poder fer força.

La tahona de Fortaleny

Per regar es deixa caure la part baixa dins l’aigua (A del dibuix); l’aigua entre per la porteta i ompli la part de la tahona que queda baixa l’aigua. Una persona tira de l’altra punta, (B al dibuix) cap a baix. La canal que en realitat és la tahona bascula cap a dins del camps i l’aigua corre per dins d’ella de la part A a la part B, que està oberta i permet eixir l’aigua per regar el camp. I tornem a començar, perquè a cada moviment de tahona era poca l’aigua i s’havia d’accionar moltes vegades l’aparell per poder omplir el camp i regar. Sovint els menuts de la casa, siguen xics o xiques, o les dones de la casa, es posava per damunt la canal (part C del dibuix) i anaven movent-se de B a  C per fer de contrapés i que siguera més facil moure la tahona. Els xiquets i xiquetes ho prenien com un joc, sobretot en estiu, perquè de tant en tant es deixaven caure a l’aigua.

La tahona de Fortalenys

Imagineu-vos regant a tahona hores i hores i entendreu allò de “a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar”. Això també ens porta a pensar en la feina que els nostres avantpassat per tirar endavant els seus cultius, les dificultats per aconseguir una collita darrere l’altra, per poder tirar endavant. Si el camp el tenies a nivell baix, a  nivell de marjal, al mateix nivell de la séquia no tenies massa problema; si el camps estava més alt que la séquia, si estava en un alter, havies de vorer com pujar l’aigua; la tahona era una possibilitat perquè en aquell moment motor en tenia qui en tenia; òbviament amb el progrés i la major facilitat per regar la tahona començà a desapareixer i, fins i tot,  ha anat perdent-se a l’arxiu de la nostra memòria. Sempré hi ha qui ho ha viscut i ho conta, entropessa amb algú que escolta i en un moment oportú ho escriu per a que més gent conega i sàpiga que era una tahona i el que suposa regar a tahona. Mai deixaré d’agrair prou a tota eixa gent que m’ha aguantat les preguntes, els interrogatoris, i que al llarg del temps m’ha tramés el que sabía.

Eduard Josep Gay Gay

LES CASES A POLINYÀ L'ANY 1646.

La història és com un puzle que hem d’anar construint peça a peça. Fem ús de la memòria, dels testimonis, dels vestigis que ens queden del passat i sobretot de documents. De vegades ens dona per a reconstruir uns fets, altres per completar una informació i sovint, en principi, com a curiositat.

Fa temps que tinc localitzat un document que en principi diu poca cosa: que a Polinyà l’any 1646 hi havia 52 cases. Així, aïllat, és una dada poc significativa. Haurem d’anar completant-la amb l’evolució de les cases. El document està signat per Jaume Llopis, notari públic de la Vila i honor de Corbera. Però hi ha una informació que, tot i ser fonamental per al nostre passat sí resulta curiosa i anecdòtica. I, ¿perquè no cobrir o despertar la curiositat? El sr. notari fa un llistat de les 52 cases del poble nomenant-les pel seu titolar o cap de casa. Així, al llegir el document, podeu anar fent una ullada als cognoms que hi havia aquell any passejant pel nostre poble.

El document, copiat textualment diu així:

“Polinyà. Index e repertori del número de les cases del lloc de Polinya dins dels llochs de la vila y honor de Corbera fet per los Justicia i Jurats de la dita Vila.

Als electes dels tres estaments del Regne de Valencia certifique yo, Jaume Llopis, notari public que los dits justicia i jurats han fet lo index e repertori del numero de les cases del lloc de Polinya, que es tenor del següent:

Vicent Rubio, Gaspar Santamaria, Josep Rubio, Miquel Garcia, Joaquin Manyes, Simó Banquet, Miquel Pastor, Josep Rubio menor, Alonso Martínez, Joan Renuera, Vicent Girbés, Viuda de Pere Martí, Pedro Miranda, Paula Robio viuda, Joan Martí, Gregori Santamaria, Jaume Santamaria

Viuda de Joan Cotejo, Batiste Rubio, Batiste Gibert menor, Francesc Nadal, Lluis Nadal, Francesc Adsuar,Viuda de Francesc Prats. Nofre Navarro. Miquel Gil. Viuda na Banqueta. Batiste Banquet. Vicent Llinares. Francesc Bas. Viuda Na Puig. Pere Rubio, Vicent Garcia. Miquel Sans. Nicolau Banquet. Francesc Robio. Bertomeu Pastor. Viuda Na Marrades. Tomas Nadal. Diego Garcia. Agosti Garcia, Esteve Nadal. Pau Garrigues. Mosen Andreu Garrigues, vicari. Vicent Burguera. Batiste Gibert major. Francesc Ferrer. Lluis Garrigues. Viuda de Bert Prats. Antoni de Soria. Antonio Gil. Tomas Marti

52 cases

E perque dites cases de propia ma escrites que tenene en si cinquantados cases, fe sia donada, yo dit Jaume Llopis, per a autoritats Real Notari publich, asi pose mon signe.

Entregada a 14 de novembre de 1646”

Igual heu vist reconegut el vostre cognom; tal volta no. Podeu pensar que ahí teniu un avantpassat però realment és molt complexe afirmar-ho; però sempre pot quedar be allò de .... el meu cognom ja estava al poble. Jo no puc dir-ho; el meu cognom, Gay, no apareix a Polinyà fins al segle XVIII.

L’objectiu del document seria per a cobrament d’impostos així que podem considerar el document com un padró d’impostos.

De moment deixe a la vostra imaginació construir el poble amb 52 cases: quines? en quins carrers?.

Eduard J. Gay

Del Diumenge de Rams a la Pasqua

Quan s’acosta el Diumenge de Rams a Polinyà s’olora ja la Pasqua. Encara queda per passar alguns actes religiosos i alguna cita amb la cuina però està ben a prop. Abans sonava amb insistència allò de “Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans”; ara sembla una cosa més silenciosa, no se si quasi desapareguda. Tot i això en dia tan senyalat es fàcil vorer als menuts de cada casa amb vestits nous.

El ritual del dia no el trobe massa canviat: comença l’acte religiós, el beneeixen els rams i volta pels voltants de l’església. A la missa els menuts nerviosos esperant els perols i els quintos de l’any esperant el seu moment de glòria. Perquè a Polinyà és el dia de glòria de la quinta corresponent, el seu moment de protagonisme, quan són el centre de la festa en fer una muixeranga per agafar eixe cabàs amb diners; abans amb un pollastre viu per a la paella, poc després ja mort i així fins arribar a una quantitat de diners per a fer-se la festa. És el dia en que surten als carrers demanant “la voluntat per als quintos”. Però no ens avancem.

No tots estan dins l’església. Alguns no tenen intenció, sols acudeixes per la festa, altres vigilen als xiquets més nerviosos que no poden estar quiets a la cerimònia i altres preparen a a la Casa Rectoral els perols amb paquetets amb dolços i el cabàs per als quintos. De normal deurien ser els festers del Crist, de fa anys és algú de l’Ajuntament amb l’ajuda de festers, dels Crist o d’algun barri.

Comença a sortir la gent de l’església i fer rogle amb voltant de la corda que penja de la porta de l’església,  als peus de Sant Sebastià fins al balcó de la casa del Rector. Baixa un perol (últimament una maceta de fang), a un xiquet o xiqueta se li tapen els ulls, agafa un garrot i comença el ritual de les cucanyes, el nom d’aquesta activitat en correcte valencià, tot i que al meu poble diem perols. Un darrere l’altre els perols/macetes van sent trencats amb l’alegria del protagonista i l’aplaudiment dels presents. Mentre, els quintos esperen el seu moment.

Acabat el moment dels xiquets el cabàs apareix penjant a la corda i aquells i aquelles que compleixen anys saben que els toca a ells, que fent pinya, agafant-se fort de les mans, donanse suport els uns als altres, han fer una torre, una muixeranga, i aplegar fins el cabàs; no sols per aconseguir els diners, també la glòria d’haver fet el que tocava, de pujar fins al més alt del Diumenge de Rams i complir la tradició sense caure; com a molt amb algun ay! dels presents. Una figura magnífica del que deuríem ser les persones els grups: una fort suport els uns dels altres; m’emocionen les mans agafant-se fort, fent força, col·laborant, unides. Tinc tota una col·lecció de fotos. Enguany quintos i quintes de 1995 amb complit amb el ritual i en acabar l’acta posaven orgullosos per a tots els qui volgueren fer la foto o rematar el vídeo. Després a celebrar-ho, passar-ho be i crear un bon record.

En acabar l’acte la cosa continua, tot i que alguns recordem que les coses van canviant tot i que de vegades ho ignorem per motius diversos i de certa complexitat. Els actes religiosos han perdut força i inclús alguns han desaparegut. Pot ser perquè abans l’obligació de participar imposada pel moment i l’època, pot ser perquè hem canviat. Recorde que les xiques es passaven llistes per vore quin dia els tocava la vetlla. Amb la Santa Santa a l’església apareixia el monument del Crist mort que havien de acompanyar; i allí estaven, de genolls als reclinatoris davant l’imatge. Ha desaparegut també l’acte de la salpassa. Un acte que alguns encara recordem.

Dimecres Sant. A l’escola estàvem content perquè el dia era diferent, canviava la rutina. A les cases des de bon matí l’activitat era frenètica. S’havia d’obrir casa i per tant tocava neteja general. La porta de bat a bat i a l’entrada un platet amb sal, un ou i un got d’aigua. El Senyor anava a acomiadar-se abans de la passió. El rector, amb escolanets, feia la volta pel poble beneint les cases en un ritual que segur es perd en la nit dels temps, en les més antigues tradicions religioses de la humanitat: la sal, l’aigua i l’ou, signes de vida. En cada casa agafava l’ou, mesclava la sal de la casa amb la que duia així com també l’aigua beneïda que portava i feia la corresponent benedicció als qui esperaven agenollats a la porta de casa. A l’escola, al carrer Trevijano, enfront de ma casa, esperaven en fila davant les aules; en aplegar el rector el  ens agenollaven per rebre la seua benedicció. En aquells ens preguntàvem que feia els rector amb tant ous, un per cada casa; històries, comentaris, rumors, .....a algun lloc anaven a parar, supose.

Rituals, costums, ... Com la carraca. Amb la mort de Crist i el corresponent dol no es permetia el toc de campanes i per anunciar les cerimònies religioses calia fer volta al poble alguns escolanets fent sorolls amb la carraca i anunciant els actes. I fent la memòria endarrere no era l’única prohibició. Ni música, ni alegria, ni color; la radio i la tele sols emetia música religiosa; inclús m’han contat que les anelles de les cases, els picaports, s’embolicaven amb tela per a que no feren soroll. Estàvem de dol per la mort del Crist. Tots estàvem de dol. Quan era jove i ja existia la Discoteca Moby Dyc, que molt ni haureu sentit parlar, la gent jove esperàvem el dissabte la nit, després la missa de resurrecció, en que la música i l’alegria podia tornar a sonar. La gent major, la que visqué lo d’embolicar les anelles de les cases recorda que després de missa tots es dedicaven a fer sorolls amb el primer que pillaven, i picaven a les portes de totes les cases les anelles,.... tot per mostrar l’alegria de la Pasqua.

La Pasqua, la festa, la diversió, la primavera, la muntanya dels pins, la muntanyeta pelà, el berenar de la mona. Però per això encara falta. Esta setmana toca el potatge, les mandonguilles de bacallà i l’arnadí. De menut el potatge era obligació i com a xiquet obedient no posava inconvenient però esperava amb desig el moment que ma mare fregiria les mandonguilles i traguerè l’arnadi, eixa joia d’orige musultmà de la nostra gastronomia que ens toca disfrutar aquestos dies. En realitat actualment podrien fer-lo en qualsevol de l’any però no seria igual; la setmana santa és el moment de l’arnadí.

CADUFAR A POLINYÀ.

Caduf, cadufar, cadufada, cadufer, obrir i tancar la cadufà no son paraules massa habituals del nostre vocabulari; alguns pot ser ni les conegau. Si busquem caduf al diccionari ens parla que són unes peces que formen part de les sènies; però una altra entrada ens diu que es una canonada d’obra que va per baix terra. Eixa és l’expressió que ens ocupa.

Gran part del nostre terme era marjal; bàsicament del camí Cementeri cap a l’est, cap a Riola, tot el terme, i altres trossos al voltant de séquies. És un terreny de baixa permeabilitat, que s’enfanga prompte; per al cultiu de l’arròs resulta perfecte però no per altres cultius. Fa uns anys parlava amb una persona davant uns camps d’arròs que havia vist moltes vegades passant (estic referint-me a un altre poble, no a Polinyà) i ara de repent, d’un estiu a l’altre, era un camp de tarongers; vaig preguntar si ho havien cadufat; la resposta fou “si hem què?”. Després d’explicar-ho la resposta fou: això són coses antigues que ara no fan falta. Els plantons estaven bonics eixe anys però al següent tenien molt mala cara i de fet no tardaren en morir; quan vaig preguntar que passava el mateix de l’altra vegada em contà que es podrien les arrels.

I es que els antics sabien com s’havien de fer les coses i, de tant en tant, quan els ignorem clavem la pata fins el mànec. Quan a Polinyà decidirem canviar d’arròs a taronja hagueren de cadufar el camps.

Un caduf és com un tub de fang cuit però amb una part un poc plana per a que tinga menys mobilitat. Són permeables, deixen passar l’aigua. He fet uns dibuixos per a explicar-ho; disculpeu però no soc massa bo dibuixant.

Es posa l'estructura de cadufos

Sobre el terreny col·loquem una estructura de cadufos, estructura a la que se li dona una caiguda cap a la séquia que estiga prop, on desaiguarem; la cadufada descansa sobre pedres per a que guarde la forma eixa estructura.  Després la soterrem amb una bona capa de terra i ja podem plantar els tarongers. A l’eixida del camp es posa un tub amb un tap de bassa.

Es soterra la cadufada. Camp preparat.

El funcionament és senzill. Quan reguem o plou l’aigua penetra en la terra i en aplegar a la cadufà filtra dins i corre per la canonada. Si el terreny està molt sec i volem aprofitar l’aigua tancarem la cadufà tapant amb el tap de bassa i així l’aigua és queda baix terra i conserva la humitat del terreny. Si ha plogut massa sols hem d’obrir el tap i l’aigua que hi ha sota terra, a les canonades de la cadufà, acabarà a la séquia i així desaigüem el camp, impedint que s’enfangue.

Imagineu la feina que va suposar cadufar el terme; omplir-lo de tuberies soterrades per a permetre un bon cultiu dels tarongers. Els llauradors, depenent de l’oratge, de la sequera o de la ploguda, obrin o tanquen la cadufà, mantenint el camp amb la humitat aconsellable. Així el camp no s’enfanga i evitem que les arrels dels arbres es podrisquen.

Recorde que un dia a la facultat a classe de geografia férem una eixida i visitarem una zona plena de canals, una zona que havien posat en regadiu a partir de les aigües del pantà del Generalíssim. El profe ens explicava que havia sigut un fracàs perquè els fruiters es podrien en poc de temps. La capa impermeable del terreny estava molt alta, la terra s’enfangava i les arrels es podrien; no havien estudiat el terreny, havien previst el reg però no el sistema de desaigüeu.

Una altra historieta us contaré que té a vorer amb les cadufades. Un dia de bon matí la quadrilla amb qui anava a collir taronja esperàvem que passara la rosada i mentres anàvem xerrant. Vaig aprofitar per pregunta a uns dels collidors si li sonava un alter amb el nom de Altet de la Covasanta; no l’havia sentit mai, i coves a Polinyà.... poques. Un altre que ens escoltava em digué que devia ser l’Altet de Cocasanta. Em preguntà que perquè ho volía saber-ho i li vaig dir que havia trobat una informació que parlava d’un poblat romà en eixe alter. Contarven que era eixe, el de Cocasanta, perquè allí recordaven unes parets amb pedres molts grans; m’explicaren on estava però també que no quedava res, que les pedres les havien gastat per cadufar el terme, per a base de les canonades; un d’ells inclús recordava que algunes pedres tenien lletres. Lletres en unes pedres grans en un alter catalogat com a poble iber romanitzat a finals del segle XIX. Les pedres desaparegueren, soterrades per gran part del terme i l’alter fou arrasat per convertir-lo en camp.

Ara si sentiu que algú parla d’anar a obrir o tancar la cadufà ja sabeu del que parlen

.

Nota: els cadufos de la foto estaven soterrats al camp que els meus pares tenien al Bobalar; va hi haure un problema, un trencall, i haguérem de canviar-ne uns quants. Mon pare me’ls va donar perquè imaginava que m’agradaria guardar-los. És la primera vegada que els ensenye; si no ho he fet abans és perquè no s’ha presentat l’ocasió, no cap altre motiu.

No estaria mal anar fent vocabulari local, apuntant aquelles paraules o expressions pròpies o que utilitzem amb matisacions. Les paraules al voltant d’aquest article seria un cas; als diccionaris la definició està clarament relacionada però no defineix la utilitat que ací li donem.

Podria quedar:

Caduf: Etim.: de l'aràbic kaduz ‘cànter’, amb -f produïda per contaminació de cadaf. Peça de fang emprada per a cadufar.

Cadufada (cadufà): Canonada d'obra que va per davall terra i condueix l'aigua per a evitar que la terra s’enfangue, o facilitar que aquesta retinga l’aigua. Estructura de cadufos als camps de marjal convertits en horta o tarongerar.// Tancar o obrir la cadufada: impedir o permetre l’eixida d’aigua de la cadufada.

Cadufar: Acció de construir una cadufada en un camp de marjal per possibilitar el seu cultiu com a terreny d’horta o tarongerar.

Cadufer: Persona que treballa fent cadufades.

Fa ben poc, parlant amb una persona de la comarca va sorgir el tema de la cadufada i em mirà sorprés; té un veí que de sobrenom li diuen “el cadufer”; no sabia perquè i no s’havia atrevit a preguntar-li, per si de cas era un malnom i no li agradava. Ara sabia el motiu i ha quedat en que si parla amb ell del tema m’ho contarà. Seria interessant poder parlar amb algú que haja fet esta feina, encara que per edat no serà fàcil.

Eduard J. Gay Gay

EL POAOR.

Podríem fer una prova pel poble i preguntar que li ve al cap quan li diuen la paraula POAR. Segur que segons l'edat la resposta podria variar. Simplificant un poc el resultat podria ser: un primer grup grup ens contestaria amb un “el que?”; un altre igual li sona i acaba relacionant-ho amb la zona vora riu on hi ha bancs i uns lloc per torrar; un tercer grup s'acostaria més i parlaria de cert lloc vora riu i de la discoteca Moby Dyc; la gent més major i algun que altre més curiós igual ens explicaria de seguida que era el Poaor. Llevat del primer grup, absolutament ignorant de la cosa tots tindrien raó, encara que uns més que altres.

El primer que caldria dir és que hi ha dos Poaors, els dos vora riu a l'altura del poble: el primer Poaor el situaríem a l'altura del carrer del riu i hui en dia mostra poca cosa, més bé gens, del que era. El segon Poaor, o de Medina, es el que està a continuació i que s'ha habilitat com a zona d'oci, amb espai per a pescar, bancs, arbres, torradors,.... Este últim és prou més nou i fou construït a l'època en que fou alcalde Juan José Medina; per això alguna gent major el coneix com el Poaor de Medina.

L'origen de l'activitat que li dona nom al lloc està en el primer Poaor. Era un embarcador per “poar” la sorra (arena) del fons del riu. Al llarg del temps al llit del Xúquer s'havia acumulat molta sorra (arena) que resultava de gran qualitat i era molt estimada per a la construcció. Durant molts anys es treballà en l'extracció d'aquest material del fons del riu. Una barca s'encarregava d'anar traient la sorra (arena) del fons, altres la transportaven al Poaor i d'allí a la seua comercialització. Aplega un moment que s'esgotà el material, l'empresa va tancar i el lloc quedà abandonat. Fins la pantanada de 1982 encara es podia vorer allí alguna de les estructures de les maquinaries utilitzades i alguns restes de barques. No he localitzat fotos del treball però si unes poques d'un grup de gent que utilitzà el lloc i les barques per passar un dia divertit i fer-se fotos. Ara les vegem.

Abandonat el Poaor el lloc quedava com a lloc de diversió dels xavals, lloc de pesca i... alguna que altra diversió. Recorde haver anat a pescar amb mon pare, sobretot una gambeta molt menuda que hi havia al riu i que fregideta era molt bona.

Algunes de les persones a qui els sone El Poaor igual el relacionen més amb la nit i la Discoteca Moby Dyc, situada a l'actual carrer Dr. Fleming cantonada amb Esparteria. Cap comentari al respecte; cadascú pense el que vullga.

He deixat per a final una possibilitat de l'enquesta. Alguna gent al preguntar-li per El Poaor dirà enseguida: Clar un revista que es publicava al poble. I altres pensaran al llegir-ho ¿el que?. I tindran tota la raó al recordar la revista; en un altre moment hi parlarem al blog. ara sols comentar que la revista i el lloc conegut com El Poaor tenen relació, una certa relació; però com a les pel·lícules... d'això parlarem en un altre capítol.

LES FOTOS

Fa algun temps unes persones es trobaren en una casa una caixa plena de fotos que no sabien qui eren ni que fer amb elles així que me les varen donar. De tant en tant feia una ullada al muntó i vaig trobar estes quatre fotos. Les fotos 1, 2 i 3 corresponen al mateix grup de gent que sembla que feren una volta amb una de les barques. A la nº 1 estan tots tirant damunt el muntó de sorra (arena) del Poaor; a la foto 2 dalt la barca tots contents per l'excursió i a la tercera al mig del riu en ple passeig. Realment passejar el Xúquer a la nostra deu ser una meravella. La foto num 4 mostra un grup de xiques dalt d'una de les barques encara carregada de sorra; al fons una altra de les barques

Poaor nº 1	Poaor  nº 2
Poaor nº 3	Poaor nº 4

Retall de premsa: El tio Pepe el Blau

Manuel Sanchis Guarner al seu llibre "Els pobles valencians parlen els uns dels altres", volum 4 pag 161, recull una dita, la número 56; "Ser més vell que els antics de Polinyà"; consta arreplegada a València. He llegit la mateixa expressió en altre llibres però no tinc certea d'on ho han tret, possiblement del llibre de Sanchis Guarner. No he trobat explicació a l'expressió però igual alguna noticia com la que porta aquesta retall de premsa donà peu a la frase. 

Al diari "El Imparcial" de Madrid, el dia 24 de gener de 1889, es publica una noticia breu que textualment diu: "En el pueblo de Poliñá (Valencia) falleció el dia 12 del corriente José Pérez, apodado El tio Pepe el Blau, natural de Palop. Contaba ciento dos años de edad y estaba casado con Maria Iborra, que cuenta noventa y nueve. El Blau deja tres hijos, dieciseis nietos y veintiun biznietos."

El tio Pepe el Blau igual serà dels antics de Polinyà, d'eixa gent que ha passat el centenari; no m'he preocupat de saber si viuen al poble descendents ni de saber més d'aquesta persona però el fet és curiós i he pensat que estaria bé compartir-lo. Cent dos anys són molts anys, i més encara per a aquella època.

Algú dels que esteu llegint aquesta escrit igual esteu preguntant-vos el motiu de dir-li "el blau" a José Pérez. L'explicació és ben simple. Al segle XIX i part del segle XX eren molt els habitant dels pobles de la Marina que venien a treballar a la Ribera per la temporà de l'arròs; en realitat dues vegades a l'any: per plantar arr`s i per arreplegar-lo. A aquesta gent a La Marina els deien riberers, perquè  veníen a la Ribera, i ací els deiem blavets perquè eren d'aquella comarca.  I és que a la gent de La Marina se'ls coneix com a blaus o blavets perquè molta gent, sobretot pescadors (que eren la majoria) vestien camises d'aquest color. 

El nostre personatge, el Tio Pepe el Blau era de Polop, tot i que el diari escriu Palop, un poble de La Marina i segurament de tant de vindre acabà per quedar-se a Polinyà i formar família. Estaria interessant saber si algun veí o veïna de Polinyà es descendent del tio Pepe el Blau. El sobrenom no recorde que es gaste a Polinyà però..... qui sap.

Aprofitant parlar dels blavets hi ha una dita que Sanchis Guarner arreplega a la Ribera al seu llibre "Els pobles valencians parlen els uns dels altres". Diu així: Els  blavets de la Marina quan van a segar arròs, només mengen que tonyina, pa, tomaques i alficòs. 

A aquella comarca alacantina són experts en saladures i és lògic que en portaren per a menjar mentre estaven ací. Una dona del poble em contava que a sa casa quan ella era molt menuda es quedava gent de la Marina i portaven saladures com a forma de pagar el lloger de l'habitiació.

El monument de la foto es troba a Benisa i és un homenatge a aquella gent que emigrava dos vegades a l'any, a peu, de la Marina a la Ribera anar i tornar. El que representa els monuments té una explicació: a l'eixida del terme es paraven a una roca i resaven una salve per a que tot anara bé.  Un homenatge prou escampat per la comarca pel que sembla; de fet han marcat rutes de senderisme seguint el camí que feien els blavets de la Marina per vindre a la Ribera. Las Provincias va publicar un article prou descriptiu sobre el tema l'any 2011 ; podeu llegir-lo punjant ací.

Eduard J. Gay