dissabte, 23 de febrer del 2013

LLAVAR LA ROBA A POLINYÀ.


Llavar la roba hui en dia, al nostre poble, no suposa cap problema. Prepares el que vols llavar, poses la rentadora, esperes i roba neta. Però no fa tants anys era un poc més complexe. A les cases no hi ha un espai per a rentar la roba s'havia d'anar al llavaner públic; es cert que algunes cases tingueren des de ben prompte un llavaner a casa (el safareig que diem) però la majoria no disposava d'eixe luxe i havia d'acudir a eixe espai públic que des de 1920 tenia Polinyà per rentar la bugada. El que sempre he conegut és el del camí l'Ermita però m'han parlat al camí de la Font, a la sequia primera, junt a l'antic Matador.
Per entendre el que suposava el llavaner i el perquè algunes dones li tenen tanta estima hem d'entrendre la feina que suposava i el temps de li dedicaven. Però millor que contar-ho jo que ho faça una persona que ho ha viscut.
És un text d'Angelita Benavent. L'any 2003 l'Ajuntament de Polinyà publicà un llibre amb textos de les alumnes de l'Escola d'Adults ( un altre dia parlarem del llibre). Algunes d'eixes alumnes continuaren escrivint textos per si podíem fer un segon volúmen que no ha aplegat. Aquest és un dels textos. Les seues paraules, tal com les va escriure, vos faran sentir millor que les meues el que suposava anar a llavar la roba.

EL LAVADERO DE  POLINYÀ, autora: Angelita Benavent

Hace muchos años, pero muchos años, del lavadero de Polinyà. Las mujeres no teníamos agua en casa y nos íbamos a lavar la ropa al lavadero.
Tenias que ir pronto porque sino no cogías sitio. El lavadero era muy grande. Estaba de camino al cementerio, a mitad camino. La verdad es que era muy bonito. Cuando llegabas bajabas cuatro escalones; tenia 18 metros de largo y 8 de ancho; había una acera de unos dos metros de ancho y luego unas piedras para lavar; las piedras eran muy gruesas y estaban rugosas, así la ropa se lavaba mejor. La acequia pasaba por en medio de las dos partes que tenia el lavadero y tendría unos dos metros de ancha; el agua muy limpia, cristalina. Si alguna vez te caía  el jabón dentro del agua, como estaba tan clara, se podía ver enseguida. Mi hermana perdió un anillo lavando y se lo dijo a mi padre; a la mañana siguiente, con el agua limpia lo encontraron enseguida.
En las paredes del lavadero había cuatro ventanas grandes. La cubierta era de tejas grandes, de unos 40 centímetros de largo por 30 de ancho.
Cuando ibas a lavar era para todo el día, llevábamos toda la ropa de la semana. En mi casa éramos nueves, así que imaginaros la cantidad de ropa. Todo el día arrodilladas lavando. Si fuera hoy no se quien lavaría. Por lo menos yo no, porque no podría arrodillarme.
Lo primera al llegar era coger sitio. Enseguida poner la ropa a remojo en la lejía, que hacían las propias madres: cuando se apagaba el fuego de casa cogían las cenizas y las ponían en una jarra grande con agua y así hacían la lejía (lleixiu en valenciano).
Mientras la de color estaba a remojo cogíamos la blanca y, con jabón de pastilla, la enjabonábamos bien y la dejábamos bien limpia. Después la subíamos a la carretera; a los lados había mucha hierba y poníamos la ropa encima para que cogiera el sol. De vez en cuando, subíamos a verla y si estaba seca la mojábamos. Así varias veces. Mientras ibas lavando la ropa de color y la tendías en los árboles cercanos para que se secara.
Volvías a coger la ropa blanca y volvías a lavarla y la dejabas en lejía por lo menos una hora. Era el momento de ponernos a jugar. Uno de los juegos era vez cuantas veces podías atravesar la madera que había sobre el agua para pasar de una parte a la otra del lavadero.
Cuando habíamos jugado bastante recogíamos la ropa de color, enjuagábamos la ropa blanca y a casa.  Llegaba la hora de despedirnos hasta la semana siguiente.
El lavadero era el sitio perfecto para enterarse de todo. Como estábamos tanto tiempo allí entre nosotras se comentaban muchas cosas.
A veces en el campo de al lado del lavadero había un hombre regando a tahona. Era curioso y nos gustaba ir a verlo, incluso subir encima de la tahona para hacerle de contrapeso. El hombre ponía una punta de la tahona dentro del agua, esta se llenaba y el hombre la subía al huerto haciendo fuerza en la otra punta. Así muchas veces, tantas como hiciese falta para regar el campo.
Dicen que la tahona es un invento árabe. Es como una pala del horno con un agujero en la punta por donde entra el agua. Es una forma de sacar agua de un sitio sin mojarse.

Angelita Benavent.

LES FOTOS:
Aquest article va acompanyat de dues fotografies que han de ser explicades.
La primera, una vista general del llavaner està feta fa poc. És el llavaner tal com està actualment, encara que pasada a blanc i negre per acompanyar el text millor.

La segona té un poc d'història. Fa any un grup de dones jubilades parlarem amb mi com a professor de l'Escola d'Adults perquè volien aprendre allò que de jóvens la situació no els havia permés. Així va sorgir un grup de dones qua acudien a classe al local dels jubilats. Entre elles estava Fina la Llumera (em permet la familiaritat perquè no recorde el cognom i ella lluïa amb orgull el sobrenom). Fina havia estat una de les promotores de l'Associació de Jubilats i resulta una dona activa, amb molta vida i moltes coses que contar. Sovint les classes es convertien més en una conversa i moltes vegades eren elles les que m'ensenyaven a mi (cosa que mai sabré agrair prou); un dia va sorgir el tema del llavaner i ella a l'endemà em va portar la fotografia que ací teniu. Està ella de joveneta, llavant, acompanyada d'una dona de Madrid que em va explicar qui era però em disculpareu no recorde. Això ja fa anys; d'aquell grup d'alumnes quasi ningú viu hui. Vaig copiar la foto el millor que vaig poder per eixos anys. Ara he intentat fer-la el més visible que he pogut amb la copia que conserve. De moment és l'única fotografia del llavaner que tinc, del llavaner antic s'entén.

Posat a donar les gràcies he de donar-les, òbviament, a Angelita Benavent pel seu exercici de memòria, al temps que dir que formava part d'aquell grup de pioneres i una de les que va aportar molts textos a aquell llibre que edità l'Ajuntament de Polinyà de Xúquer fa uns anys i del que s'han venut una muntonada d'exemplars (ja en parlarem d'ell un altre dia)

Eduard J. Gay

dissabte, 16 de febrer del 2013

EL LLAVANER DE POLINYÀ DE XÚQUER.


La Generalitat Valenciana l'any 2004 publicà a Internet un llistat del patrimoni de bens immobles i etnològics de la Comunitat Valenciana. Pel que fa a Polinyà uns del bens catalogats és el llavaner; a la descripció diu: “Situado en el camí de l'Ermita y construido en 1920. Actualmente únicamente quedan bases de los muros de ladrillo que lo sustentaban y cerraban el recinto, ademas de las tablas de piedra para lavar y un muro de contención empedrado”. Era veritat en gran part. Quedava més del que podíem vorer a simple vista i algunes persones ho teníem clar.

L'any 1982 el llavaner de Polinyà estava en peu; en no massa bon estat perque quasi no es gastava, o feia molt de temps que no es gastava; alguns xiquets jugaven allí, com sempre. I poc més. Un anys abans l'Ajuntament rebaixà les pedres de llavar i el terra de la part final de l'esquerra per permetre que les dones que continuaven gastant-lo aplegaren a l'aigua. El 20 d'octubre de 1982 la pantana, entre altres coses, va desfer el llavaner; el tombà com un castell d'arena. Els sostre caigué dins el llavaner i les parets dins els camps del costat. En el procés de neteja l'ajuntament va deixar lliure el canal d'aigua amuntegant els materials sobre els que ja estaven allí. Per això, quan els tècnics de Conselleria vingueren trobaren el que descriuen a la fitxa: poc més que l'estructura.

Alguna gent del poble quan caminava cap al cementeri lamentava la pèrdua del llavaner; les dones que l'havien gastat més que ningú; també alguns que havien jugat allí i caigut/tirat dins l'aigua. També algunes persones teníem motius de preservació del patrimoni. La meua teoria, i d'altres persones amb qui vaig parlar, estava clara: baix de tanta escombraria i terra estava el llavaner. Al menys el terra i les pedres de llavar: perquè ho llevem i així tenim al menys l'estructura del nostre llavaner? Però pensarem que posat a demanar millor un projecte complet, envejós (pensavem) i a vore vindre.

Així ho feren els tècnics municipals. Dividirem la feina en dues fases: una primera de neteja, recuperació de material i recuperació de les pared i una segona fase de recuperació de la coberta. S'afegia a l'estructura original una pared a l'entrada i al final per donar-li més força a l'estructura; pel que poguera passar. L'ajuntament presentà el projecte a la Diputació i dins els programes de Recuperació i Restauració del Patrimoni es concedirem una subvenció per a la primera fase. Al cartell de l'obra constava: “Obras de restauración para la conservación de inmuebles de la provincia de Valencia que posean valores historico-artísticos o de interés local. Diputación de Valencia.”. De l'obra s'encarregaria l'arquitècte municipal Bernardo Casterà i fou adjudicada a Construcciones Bonora Talens. Cal dir que el propietari de l'empresa en aquell moment, Eduardo Bonora (pare), mostrà un especial interés en el treball, de principi a final i es dedica de valent amb els seus treballadors implicant a altres empreses i persones del poble com més endavant vos contaré.


LA PRIMERA FASE

Amb el més setembre de 2005 començaren les obres. El dia 2 visitarem el lloc per vorer com estava abans de començar i fer fotos.


A banda i banda de la sequia es poden vorer les pedres de llavar; a continuació la terra i enderrocs del llavaner, la pared-límit amb els camps que al temps era la part baixa de la pared del llavaner
Dins al camp del costat molts material estaven encara tal com van caure: algunes llenços de pares, alguns arc de la finestra (com el de la foto) i altres material com les teules de la coberta, teules planes alacantines.


Arc d'una finestra tal com el trobarem en començar les obres.


Posats a la feina la primera cosa fou netejar l'espai intentant recuperar tot el material possible. Es recuperar moltes rajoles que després s'han utilitzat a les parets del llavaner com vorem més endavant.







Després es reconstruiria la paret del llavaner. Com que no hi havia prou rajoles original i volíem utilitzar totes les possibles es decidí que les rajoles del llavaner es quedarien cara-vista i les noves anirien lluïdes; en realitat el llavaner antic estava lluit. Així començaren a alçar novament el llavaner sobre la base de l'antic i amb materials recuperats.








La idea incial era utilitzar també els arcs de les finestres que quedaven a terra, a la vista, als camps. Un dia em cridà Eduardo Bonora per donar-me una mala noticia: en tocar els arcs s'havien desfet. Un parell de dies després vingué la bona noticia: netejant el camp havien trobat uns arcs soterrats, estaven en perfecte estat i podien utilitzar-los. Ahí entrà la tècnica antiga. Eduardo havia treballat de jove a la fàbrica de Material del Tio Emilio l'obrer i recordava que es reproduïen a partir d'un motlle. Lluís Almiñana va fer el caixó de fusta i els arcs els multiplicaren. Els dos primers de cada costat son originals, els altres copia. Així, en octubre del 2005 quedava acabada la primera fase de la recuperació del Llavaner Públic de Polinyà.









L'any següent presentarem a la Diputació la segona fase del projecte però no ens concedirem la subvenció. Però insistirem l'any 2007 i ens va anar be: ens concedirem prou diners per a acabar l'obra: la coberta, l'enfoscat, revestiment, baranes, escala,...., així que ens posarem mans a la feina.

SEGONA FASE.

Començaren acabant-se el mes d'abril i prompte anà apareguent la coberta de tela plana o alacantina, igual que la que tenia abans el llavaner. Una coberta amb tirants. Quasi tot idèntic a com estava. Canviarem una cosa; millor dit, afegirem una cosa. Els tècnics recomanaren afegir a l'entrada i l'eixida del llavaner una pared amb arc que donara més força a l'estructura i evitara que una avinguda d'aigua es poguera endur altra vegada l'obra (millor que no vinga eixa aigua però no està de més pervindre. Obviament així es va fer, seguint l'estètica de l'edifici. Haguerem de fer l'escala també en un lloc diferent i amb diferent forma: on abans estava l'escala ara hi ha una estructura del clavegueram que no es pot tocar; així ferem una accés a l'altra banda i li posarem una barana de ferro que abans tampoc tenia però que millora l'accés.












Així aconseguirem recuperar per al poble una edifici que molta gent s'estimava i que espere que la majoria del poble ara estime també. Quan va estar fent-se l'obra es sentiren pel poble comentaris per haver-se gastat diners en eixa obra que, deien, no feia falta. Primer deixar constància que soc de l'opinió que mantindre i recuperar el patrimoni d'un poble es precís, sempre es puga. Segon solament dir que eixes dos subvencions que vingueren de la Diputació de València són exclusivament per a obres en patrimoni i vingueren perquè al Diputació i la Conselleria tenien catalogat el lloc dins el patrimoni cultural i arquitectònic del poble; eixos diners no hagueren segut aprovats per a una obra nova o altra activitat. Ho dic amb idea d'explicar i no de rebatir a ningú en concret. A més es va crear treball en una empresa del poble.

Eduard J. Gay







divendres, 15 de febrer del 2013

RETALL DE PREMSA: LA BANDA ATENEO MUSICAL DE POLINYÀ



Rebuscant entre els papers que tinc guardats dels que he anat trobant per ahí a la captura de coses sobre el poble quan tinc ocasió hi ha un publicació de la ciutat de València que porta per nom “Boletin Musical. Dedicado a las Bandas de Música”. Este exemplar en concret és el número dos del segon any, mes de febrer de 1928.

A la página 8 hi ha un article sobre les bandes de música a les falles de la ciutat: “ A las Comisiones de fiestas les ha pasado inadvertido el despertar en las bandas el mayor interés para contribuir de un modo mas característico a la fiesta, señalando premios (como lo hace con los bocetos y ejecución de las fallas, libretos, versos, etc.), aunque si a alguien hubiese que culpar por la omisión de que son objecto las Bandas, sería a ellas mismas, por no haber señalado en tiempo alguna iniciativa”.

En acabar l'article anuncia les Bandes que actuaran eixe any a les falles de València. Dins la llista apareix que a la plaça Guillem Sorolla-Torno Hospital actuarà el “Ateneo Musical de Poliña”.

Cal recordar que estem parlant de les falles de 1928 i que abans de guerra teniem dos bandes de música: el Ateneo Musical (popularment La Loca) i la Unión Patriotica (popularment La Cega). Però això és una altra cosa i haurà d'esperar. Quede ahí la notícia, més bé l'anècdota.

dissabte, 9 de febrer del 2013

LA FENOLLÀ. El plat propi de Polinyà.



La fenollà es un plat d'aquell temps en què per tal d'alimentar-se calia aprofitar allò que es tenia a mà i molt a mà es tenien els productes del camps com passa amb les lletsons i cama-roges, les rates de marjal, les granotes o les anguiles. A Polinyà es cuina el fenoll.  
 
INGREDIENTS: Una bona quantitat de fenoll, un tros de bacallà i un ou per persona, una grapat de cacau, un grapat d'ametles, uns trossos de pa dur, uns quants dents d'all i herbes i espècies al gust ( o el que popularment es coneix com mescleta)
El fenoll es una herba que caldrà arreplegar pels camps quan encara es tendra; normalment a hivern. Últimament, amb el poc que plou, és més difícil trobar-ne. És una de les complicacions del plat: has d'anar a passejar pel terme a buscar-ne, no es pot comprar a les botigues. S'ha d'arreplegar una bona quantitat perquè quan la bullim baixarà prou el seu volum.
El primer a fer és triar i netejar el fenoll, cuidant que cap altra herba es mescle. Després el posarem a bullir en aigua. Quan estiga bullint canviarem l'aigua. El fenoll és herba dolça, de la família de l'anís. Si no li canviem l'aigua quedaria massa dolç. Depenent de gustos hi ha qui en deixa un poca, no la canvia tota. Canviada l'aigua deixarem coure el fenoll a foc més bé suau.


Mentres fregirem uns trossos de bacallà, prèviament dessalat. En el mateix oli fregirem unes quants dents d'all, ametles i cacau i per últim uns trossos de pa, que fregit sequet s’amerarà de tots els aromes deixats a l'oli i ens servirà per espesseir un poc el líquid de la fenollà.  El pa, els alls, el cacau i ametles el posarem en un morter i ho picarem ben picat.

Avançada la cocció del fenoll, afegirem la picada, julivert i especies al gust (o la famosa mescleta de l'allipebre) i ho mesclarem bé. Després afegirem els trossos de bacallà i ho deixarem coure tot a foc molt suau per que es mesclen els sabors.


Finalment, poc per servir, deixa caure un ou (trencat es clar) dins la fenollà per que es faça amb el gust de la fenollà. Sols queda servir i disfrutar una meravella de la cuina popular. En cada plat cal posar una ració de fenoll un tros de bacallà  i un ou.

Nota: Com en tota cuina popular podem trobar variacions depenent dels gustos de la cuinera i els comensals. Hi ha qui li agrada el gust dolç del fenoll i no canvia tota l'aigua; hi ha qui no posa pa i el que fa es passar per l'oli un poc de farina, deixant-la fregir però poc; hi ha qui sols posa cacau, o sols ametla.; algunes persones prefereixen utilitzar bacallà fet a llesques; hi ha cases que també fan fregir una nyora. I per suposat la llista de les herbes i especies a incloure es molt personal, així com la quantitat. Personalment mai han de tapar les especies el sabor del plat, més bé passar desapercebudes.
  
Eduard J. Gay

Fenollà  preparada. Bon profit!!

DE POLINYÀ.....FENOLLER



Fa uns anys la Falla Nou Mil·leni de Polinyà em demanà un article per al llibret i els vaig escriure el que ara reproduiré. M'hauran de disculpar els fallers però no trobe el llibret que vaig guardar i no recorda l'any. En aquell moment pensava que la fenollà era el plat que ens identificava i ho continue pensant, i si en aquell moment pensava que havíem de mantindre/recuperar el plat ara encara més. La gent que ens visita o podria visitar-nos busca provar coses diferents i pocs llocs conec que tinguen fenollà al seu receptari. Ací va l'article i   no tardaré a posar la recepta amb les fotos. Després vindrà vorer com li donem més vida al plat; això serà una altra història.


El professor Manuel Sanchis Guarner fa temps va fer un extens i meravellós treball que publicà en diversos volums baix el títol “Uns pobles valencians parlen dels altres”. Un títol realment definitori. No és res nou que les persones ens agrada parlar, comentar, criticar, els uns dels altres; el mateix podem dir que han fet sempre els pobles, parlar dels pobles veïns. En esta obra es fa una recopilació de totes les dites i contaralles que va poder arreplegar amb les critiques, alabances o acudits que ens dediquem els uns als altres. Una obra interessant encara que difícil d'aconseguir en l'actualitat.

De Polinyà hi ha algunes i totes tenen el seu per què. Una d'elles es una petició de la gent castellana que  baixava a la Ribera a la sega de l'arròs : “Gente de Polinyate, no jodais en el campo que apedreais (xafeu) el blate”. Una rima un poc forçada realment però curiosa. Hi una altra que molts, millor dites moltes, pensaran que millor haver-me-la callat, però com que està al llibre...Com anècdota els diré que en una conferencia a la Universitat que donava el professor i jo assistía amb companys de classe, posà esta dita com a exemple i en sentir-se les rises adivinà que a la sala hi havia algú de Polinyà, inclús qui, donades les mirades. La dita diu. “Un tort, geperut i coix a Polinyà s’ha casat, mireu com seria la novia que encara ha eixit enganyat”. El professor Sanchis Guarner va manifestar a la conferència que res tenia contra les dones de Polinyà però així era com havia arreplegat la cançoneta, tot i que reconeixia que en compte de Polinyà podíem posar qualsevol altre. Un poc per compensar recordar un altre que diu: “Ser més vell que els antics de Polinyà”.

Però en realitat el que m'interessava recordar es el que diu: “De Polinyà fenoller”. I no costa massa entendre el perquè del nom. La fenollà es un plat molt propi de Polinyà, quasi exclusiu. De fet si alguna vegada he trobat algú que el preparara, com una vegada a Carcaixent, resultà que l'avia de la persona que m'ho digué era de Polinyà.

La fenollà es un plat d'aquell temps en què per tal d'alimentar-se calia aprofitar allò que es tenia a mà, com passa amb les lletsons i camarroges, o les rates de marjal a Albalat. A Polinyà es cuinava el fenoll. Una herba abundant a l'hivern que segurament molts dels que m'estan llegint no sabran cert quina és. Senyal serà aleshores que si no coneixen l'herba menys encara el plat. I, al meu gust, vaja meravella que es perden.
El problema del fenoll, com el d'altres herbes de camps, es la feina d'anar a fer-les. I com ara tenim tan poc de temps....  resulta més fàcil guisar altres coses.

Per a una bona fenollà caldrà arreplegar una bona quantitat de brots tendres de fenoll, que haurem de netejar i triar bé. Una vegada preparats es posen a bullir; quan esta bullint cal canviar l'aigua i continuar bullint el fenoll. Mentres fregirem uns trossos de bacallà i prepararem una bona picada amb pa fregit en l'oli del bacallà, alls, cacau i/o ametles (segons gustos), julivert i especies al gust (o la famosa mescleta de l'allipebre).

La Fenolla a punt per a menjar.
Avançada la cocció del fenoll afegirem el bacalla fregit i la picada i ho deixarem coure a foc suau. Quan falte poc per servir deixa caure un ou (trencat es clar) dins la fenollà per què es faça amb el gust de la fenolla. Sols queda servir i disfrutar una meravella de la cuina.

La feina que suposa fa difícil provar el plat i molt menys als forasters. S'hauran de guanyar a algú del poble que sàpia fer la fenollà si volen provar-la. Eixa dificultat, la feina que dona, amb el fet que sols trobem fenoll a l'hivern, són els motius més importants que han dut que vaja oblidant-se la Fenollà, quan podem dir amb orgull que és el nostre plat, allò que hauriem de reconéixer com a propi i que portà als pobles del voltant a dir que DE POLINYÀ..... FENOLLER.


                              Eduard J. Gay


dijous, 31 de gener del 2013

RETALL DE PRENSA: L'EXPLOSIÓ DE LA FÀBRICA


El dia 11 de setembre de 1929 a Polinyà de Xúquer va explotar la Fàbrica de Conserves. Sobre el tema vaig estar fent un treball d'investigació que l'Ajuntament de Polinyà va publicar en format revista l'11 de setembre de l'any 2009. La Revista podeu demanar exemplars a la Biblioteca, que encara en queda algun, o vorer-la a Internet. El motiu d'aquest article al bloc es cobrir un espai en blanc que s'havia quedat a la revista.

A la pàgina 10 hi ha un article amb el títol “Fins on arribà la noticia”. Parla de la carta dirigida des d'Uruguai per Juan Herrero Conva a un amic que vivia a Polinyà, Manuel Rubio Vanaclocha. La carta porta data de 16 de setembre de 1929 i pregunta sobre el tema de l'explosió de la Fàbrica del dia 11 d'eixe més; havia llegit la noticia a la premsa del seu país. No disposava del retall de premsa i no podia comentar-lo, com faig amb altres articles a la mateixa pàgina.

Una persona de Polinyà, tot i que no viu al poble, en llegir la revista es posà en marxa. Contactà amb uns amics d'Uruguai i va demanar el favor que localitzaren el retall de premsa. Feren les gestions pertinents, demanaren la copia de l'article una vegada localitzat i el 25 de febrer Maria Vicenta Nadal, la persona que havia fet la gestió, en feia aplegar la fulla del diari. Vull fer públic el meu agraïment a Mª Vicenta i també als amics d'Uruguai, Gustavo i Gabriela.

No lleva, ni canvia, ni posa res; no ofereix informació complementaria però a mi hem va fer molta il·lusió. Era com tindre completa una col·lecció de cromos. Ara que tinc el bloc pense que és una oportunitat de compartir el trosset de diari i fer públic l'agraïment.
El diari en qüestió es el Diario de la Plata que publicà el dissabte 14 de setembre de 1929, a la pàgina 7 la següent noticia:

“46 VICTIMA CAUSÓ EL DESASTRE DE POLIÑA DE JUCAR.- Valencia, 13. El número total de víctimas causadas por la explosión de Poliña de Jucar se eleva a 46. Entre ellas figura un muerto y nueve heridos graves.
La causa de la explosión, según los técnicos, fue un descuido del maquinista al haber dejado secar la caldera.
Las pérdidas causadas suman cerca de medio millon de pesetas.
La Explosión provocó el derrumbe de paredes de la fábrica de conservas donde se produjo, así como algunas casas vecinas.
A l'any 1929 tres dies després dels fets a Uruguai es fan ressò de la noticia que tan greus conseqüències va tindre per a Polinyà. Tal volta altres diaris d'altres llocs també parlaren dels fets; però no ho sabem. De moment l'àlbum de cromos aquest està complet. ¿O caldria dir quasi complet? Realment sempre pot aparéixer alguna coseta; en eixa cas vos ho faré saber.

Eduard J. Gay

P.D. : Vos adjunte quatre fotos de com va quedar la fàbrica per a qui no les conega. Estan a la revista. La qualitat és la que és perquè son fotografies fetes a les que hi ha als exemplars de premsa de l'època. Al final de tot una etiqueta de l'Arxiu particular d'un bon amic, al qui done gràcies per totes les seues col·laboracions.






dimarts, 29 de gener del 2013

LUIS GINER I BRIA. ORGANISTA.


Estic segur a la majoria el nom ni tan sols vos sona; tot i que vos diga que va ser un important organista a la catedral de Ceuta. Ara vos conte; però les històries millor senceres i pel principi.

En aplegar un dia a l’Arxiu de Polinyà, concretament el 28 d’agost de 2003, tenia un fax provinent de Ceuta a nom de Jose Antonio Gutiérrez Álvarez qui, després de presentar-se m’explicà que estava investigant sobre la música a la Santa Iglesia Catedral de Ceuta i li havia aparegut un organista de la catedral que era “natural del Lugar de Polina, Reyno de Valenzia”. Hem demanava si podia comprovar-li la informació d’alguna forma amb acte de bateix o documentació semblant. El nostre personatge apareixia a la Catedral en 1764.

Amb l’ajuda de Carlos Fuentes i el permís del rector D. Evaristo Cañada ens posarem a buscar al llibres de naixement de la parròquia i tinguérem sort. Al volum corresponent als anys 1726-1772, foli 5ª hi havia un acta que literalment deia: “En veinte de octubre de mil sietecientos treinta y dos yo el Dr Juan Btta Larguilla Vicº Ptvo de Poliña bautizè segun ritu de la Sta Igla un hijo de Vicent Giner y de María Bria de Moncada Pl de Poliña coniuges. Pusieronle por nombre Luís Vicente Antonio Ventura. Fueron padrinos Josef Giner y Antonia March habitadores tambien de Moncada. Nazio dho dia, mes y año. “

Les dades de l’acta quadràvem amb les que tenia Jose Antonio a Ceuta. Teníem l’acta de naixement. No poguérem trobar el matrimoni del pares però si del padrí Josep Giner era oncle de l’organista per partida doble: era germà de son pare i estava casat amb la germana de sa mare, Margarita. Josep era de Bèlgida, cosa que ens fa pensar que igual el germà Vicent (pare de l’organista) igual es va casar allí.
Varem enviar el que havíem trobat a José Antonio Gutiérrez. Era un gra d’arena a la seua investigació però posava origen al personatge.
Comentar-vos que Moncada era un poblat situat dins el terme de Polinyà (en aquell moment pertanyent a la Baronia de Corbera) que estava aproximadament als voltants del que hui és el pont d’Algemesí i del que no tenim cap vestigi actualment.
Però qui era Luís Giner i Bria? Transcric la Biografia que Jose Antonio Gutierrez Álvarez hem va enviar en juliol de 2010:
“Luis Giner nació en Polinyà de Xuquer, localidad cercana a Valencia, según consta en su acta de bautismo fechada el 20 de octubre de 1732. Sus padres fueron D. Vicente Giner y Dª. María Bría de Moncada (Moncada era un pueblo que formaba parte de Polinyà, hoy ya desaparecido). No sabemos por ahora cuándo y cómo llegó a Ceuta, pero ya en 1764 aparece como organista en los libros de apuntación de la Catedral. Tampoco conocemos su formación, aunque es bien conocido que en el siglo XVIII hubo una famosa escuela de organistas valencianos. Hemos realizado búsquedas en publicaciones con fondos de los centros musicales más importantes de Valencia en esa época sin encontrar vestigios de su paso por alguna. Esto es una importante línea de investigación pero que  sin duda requiere más estudio.
En 1765, además de organista, obtiene los cargos de capellán de coro y salmista, compartiendo este último puesto con José Galea desde 1770. No conocemos aún si entre sus funciones estaban las de componer música, pero como ya sabemos, conservamos 9 de sus obras en el cantoral Nº 19 de la Catedral, compuestas alrededor de 1774. En esta fecha la música estaba dirigida por el maestro de capilla Manuel Mathías Fernández y estaba formada por: dos organistas, Luis Giner y Joaquín Marcelo, un bajonista, José Marcelo y dos músicos de voz, el contralto Félix de Llamas y Ribera y José Gale. Un año después ya contarían también con un violinista, Francisco Javier Fernándes.
Este es el contexto en el que Luis Giner compone su obra y trabaja hasta su muerte, acontecida en Ceuta el 11 de Agosto de 1780, siendo «organista mayor» de la Catedral.”

José Antonio Gutiérrez es actualment docent i investigador en el Departament de Musicologia de la Facultat de Geografia e Historia de la Universitat Complutense de Madrid. Ha publicat diverses obres però pel que ens interessa destacar un article a “Cuadernos del Archivo Central de Ceuta” : “Archivo de música de la catedral de Ceuta: estuios y catalogación”, del que tenim un exemplar a la Biblioteca de Polinyà. També l’entrada al “Diccionario de la música de Valencia, vol. 1” publicat per SGAE l’any 2006.

Les imatges que acompanyen aquest article son fotos del catàleg musical de la Catedral de Ceuta facilitades per Jose Antonio. Moltes gracies des d’ací per transmetre’ns tota la informació.