Quan s’acosta el Diumenge de Rams a Polinyà s’olora
ja la Pasqua. Encara queda per passar alguns actes religiosos i alguna cita amb
la cuina però està ben a prop. Abans sonava amb insistència allò de “Diumenge
de Rams, qui no estrena no té mans”; ara sembla una cosa més silenciosa, no se
si quasi desapareguda. Tot i això en dia tan senyalat es fàcil vorer als menuts
de cada casa amb vestits nous.
El ritual del dia no el trobe massa canviat:
comença l’acte religiós, el beneeixen els rams i volta pels voltants de l’església.
A la missa els menuts nerviosos esperant els perols i els quintos de l’any
esperant el seu moment de glòria. Perquè a Polinyà és el dia de glòria de la
quinta corresponent, el seu moment de protagonisme, quan són el centre de la
festa en fer una muixeranga per agafar eixe cabàs amb diners; abans amb un
pollastre viu per a la paella, poc després ja mort i així fins arribar a una
quantitat de diners per a fer-se la festa. És el dia en que surten als carrers
demanant “la voluntat per als quintos”. Però no ens avancem.
No tots estan dins l’església. Alguns no tenen
intenció, sols acudeixes per la festa, altres vigilen als xiquets més nerviosos
que no poden estar quiets a la cerimònia i altres preparen a a la Casa Rectoral
els perols amb paquetets amb dolços i el cabàs per als quintos. De normal
deurien ser els festers del Crist, de fa anys és algú de l’Ajuntament amb l’ajuda
de festers, dels Crist o d’algun barri.
Comença a sortir la gent de l’església i fer
rogle amb voltant de la corda que penja de la porta de l’església, als peus de Sant Sebastià fins al balcó de la
casa del Rector. Baixa un perol (últimament una maceta de fang), a un xiquet o
xiqueta se li tapen els ulls, agafa un garrot i comença el ritual de les
cucanyes, el nom d’aquesta activitat en correcte valencià, tot i que al meu
poble diem perols. Un darrere l’altre els perols/macetes van sent trencats amb
l’alegria del protagonista i l’aplaudiment dels presents. Mentre, els quintos
esperen el seu moment.
Acabat el moment dels xiquets el cabàs apareix
penjant a la corda i aquells i aquelles que compleixen anys saben que els toca
a ells, que fent pinya, agafant-se fort de les mans, donanse suport els uns als
altres, han fer una torre, una muixeranga, i aplegar fins el cabàs; no sols per
aconseguir els diners, també la glòria d’haver fet el que tocava, de pujar fins
al més alt del Diumenge de Rams i complir la tradició sense caure; com a molt
amb algun ay! dels presents. Una figura magnífica del que deuríem ser les persones
els grups: una fort suport els uns dels altres; m’emocionen les mans agafant-se
fort, fent força, col·laborant, unides. Tinc tota una col·lecció de fotos.
Enguany quintos i quintes de 1995 amb complit amb el ritual i en acabar l’acta
posaven orgullosos per a tots els qui volgueren fer la foto o rematar el vídeo.
Després a celebrar-ho, passar-ho be i crear un bon record.
En acabar l’acte la cosa continua, tot i que
alguns recordem que les coses van canviant tot i que de vegades ho ignorem per
motius diversos i de certa complexitat. Els actes religiosos han perdut força i
inclús alguns han desaparegut. Pot ser perquè abans l’obligació de participar
imposada pel moment i l’època, pot ser perquè hem canviat. Recorde que les
xiques es passaven llistes per vore quin dia els tocava la vetlla. Amb la Santa
Santa a l’església apareixia el monument del Crist mort que havien de acompanyar;
i allí estaven, de genolls als reclinatoris davant l’imatge. Ha desaparegut
també l’acte de la salpassa. Un acte que alguns encara recordem.
Dimecres Sant. A l’escola estàvem content
perquè el dia era diferent, canviava la rutina. A les cases des de bon matí l’activitat
era frenètica. S’havia d’obrir casa i per tant tocava neteja general. La porta
de bat a bat i a l’entrada un platet amb sal, un ou i un got d’aigua. El Senyor
anava a acomiadar-se abans de la passió. El rector, amb escolanets, feia la
volta pel poble beneint les cases en un ritual que segur es perd en la nit dels
temps, en les més antigues tradicions religioses de la humanitat: la sal, l’aigua
i l’ou, signes de vida. En cada casa agafava l’ou, mesclava la sal de la casa
amb la que duia així com també l’aigua beneïda que portava i feia la corresponent
benedicció als qui esperaven agenollats a la porta de casa. A l’escola, al
carrer Trevijano, enfront de ma casa, esperaven en fila davant les aules; en
aplegar el rector el ens agenollaven per
rebre la seua benedicció. En aquells ens preguntàvem que feia els rector amb
tant ous, un per cada casa; històries, comentaris, rumors, .....a algun lloc
anaven a parar, supose.
Rituals, costums, ... Com la carraca. Amb la
mort de Crist i el corresponent dol no es permetia el toc de campanes i per
anunciar les cerimònies religioses calia fer volta al poble alguns escolanets
fent sorolls amb la carraca i anunciant els actes. I fent la memòria endarrere
no era l’única prohibició. Ni música, ni alegria, ni color; la radio i la tele
sols emetia música religiosa; inclús m’han contat que les anelles de les cases,
els picaports, s’embolicaven amb tela per a que no feren soroll. Estàvem de dol
per la mort del Crist. Tots estàvem de dol. Quan era jove i ja existia la
Discoteca Moby Dyc, que molt ni haureu sentit parlar, la gent jove esperàvem el
dissabte la nit, després la missa de resurrecció, en que la música i l’alegria
podia tornar a sonar. La gent major, la que visqué lo d’embolicar les anelles
de les cases recorda que després de missa tots es dedicaven a fer sorolls amb
el primer que pillaven, i picaven a les portes de totes les cases les
anelles,.... tot per mostrar l’alegria de la Pasqua.
La Pasqua, la festa, la diversió, la
primavera, la muntanya dels pins, la muntanyeta pelà, el berenar de la mona.
Però per això encara falta. Esta setmana toca el potatge, les mandonguilles de
bacallà i l’arnadí. De menut el potatge era obligació i com a xiquet obedient
no posava inconvenient però esperava amb desig el moment que ma mare fregiria
les mandonguilles i traguerè l’arnadi, eixa joia d’orige musultmà de la nostra
gastronomia que ens toca disfrutar aquestos dies. En realitat actualment
podrien fer-lo en qualsevol de l’any però no seria igual; la setmana santa és
el moment de l’arnadí.
