dimarts, 26 de març del 2013

Del Diumenge de Rams a la Pasqua


Quan s’acosta el Diumenge de Rams a Polinyà s’olora ja la Pasqua. Encara queda per passar alguns actes religiosos i alguna cita amb la cuina però està ben a prop. Abans sonava amb insistència allò de “Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans”; ara sembla una cosa més silenciosa, no se si quasi desapareguda. Tot i això en dia tan senyalat es fàcil vorer als menuts de cada casa amb vestits nous.

El ritual del dia no el trobe massa canviat: comença l’acte religiós, el beneeixen els rams i volta pels voltants de l’església. A la missa els menuts nerviosos esperant els perols i els quintos de l’any esperant el seu moment de glòria. Perquè a Polinyà és el dia de glòria de la quinta corresponent, el seu moment de protagonisme, quan són el centre de la festa en fer una muixeranga per agafar eixe cabàs amb diners; abans amb un pollastre viu per a la paella, poc després ja mort i així fins arribar a una quantitat de diners per a fer-se la festa. És el dia en que surten als carrers demanant “la voluntat per als quintos”. Però no ens avancem.
No tots estan dins l’església. Alguns no tenen intenció, sols acudeixes per la festa, altres vigilen als xiquets més nerviosos que no poden estar quiets a la cerimònia i altres preparen a a la Casa Rectoral els perols amb paquetets amb dolços i el cabàs per als quintos. De normal deurien ser els festers del Crist, de fa anys és algú de l’Ajuntament amb l’ajuda de festers, dels Crist o d’algun barri.

Comença a sortir la gent de l’església i fer rogle amb voltant de la corda que penja de la porta de l’església,  als peus de Sant Sebastià fins al balcó de la casa del Rector. Baixa un perol (últimament una maceta de fang), a un xiquet o xiqueta se li tapen els ulls, agafa un garrot i comença el ritual de les cucanyes, el nom d’aquesta activitat en correcte valencià, tot i que al meu poble diem perols. Un darrere l’altre els perols/macetes van sent trencats amb l’alegria del protagonista i l’aplaudiment dels presents. Mentre, els quintos esperen el seu moment.
Acabat el moment dels xiquets el cabàs apareix penjant a la corda i aquells i aquelles que compleixen anys saben que els toca a ells, que fent pinya, agafant-se fort de les mans, donanse suport els uns als altres, han fer una torre, una muixeranga, i aplegar fins el cabàs; no sols per aconseguir els diners, també la glòria d’haver fet el que tocava, de pujar fins al més alt del Diumenge de Rams i complir la tradició sense caure; com a molt amb algun ay! dels presents. Una figura magnífica del que deuríem ser les persones els grups: una fort suport els uns dels altres; m’emocionen les mans agafant-se fort, fent força, col·laborant, unides. Tinc tota una col·lecció de fotos. Enguany quintos i quintes de 1995 amb complit amb el ritual i en acabar l’acta posaven orgullosos per a tots els qui volgueren fer la foto o rematar el vídeo. Després a celebrar-ho, passar-ho be i crear un bon record.

En acabar l’acte la cosa continua, tot i que alguns recordem que les coses van canviant tot i que de vegades ho ignorem per motius diversos i de certa complexitat. Els actes religiosos han perdut força i inclús alguns han desaparegut. Pot ser perquè abans l’obligació de participar imposada pel moment i l’època, pot ser perquè hem canviat. Recorde que les xiques es passaven llistes per vore quin dia els tocava la vetlla. Amb la Santa Santa a l’església apareixia el monument del Crist mort que havien de acompanyar; i allí estaven, de genolls als reclinatoris davant l’imatge. Ha desaparegut també l’acte de la salpassa. Un acte que alguns encara recordem.

Dimecres Sant. A l’escola estàvem content perquè el dia era diferent, canviava la rutina. A les cases des de bon matí l’activitat era frenètica. S’havia d’obrir casa i per tant tocava neteja general. La porta de bat a bat i a l’entrada un platet amb sal, un ou i un got d’aigua. El Senyor anava a acomiadar-se abans de la passió. El rector, amb escolanets, feia la volta pel poble beneint les cases en un ritual que segur es perd en la nit dels temps, en les més antigues tradicions religioses de la humanitat: la sal, l’aigua i l’ou, signes de vida. En cada casa agafava l’ou, mesclava la sal de la casa amb la que duia així com també l’aigua beneïda que portava i feia la corresponent benedicció als qui esperaven agenollats a la porta de casa. A l’escola, al carrer Trevijano, enfront de ma casa, esperaven en fila davant les aules; en aplegar el rector el  ens agenollaven per rebre la seua benedicció. En aquells ens preguntàvem que feia els rector amb tant ous, un per cada casa; històries, comentaris, rumors, .....a algun lloc anaven a parar, supose.

Rituals, costums, ... Com la carraca. Amb la mort de Crist i el corresponent dol no es permetia el toc de campanes i per anunciar les cerimònies religioses calia fer volta al poble alguns escolanets fent sorolls amb la carraca i anunciant els actes. I fent la memòria endarrere no era l’única prohibició. Ni música, ni alegria, ni color; la radio i la tele sols emetia música religiosa; inclús m’han contat que les anelles de les cases, els picaports, s’embolicaven amb tela per a que no feren soroll. Estàvem de dol per la mort del Crist. Tots estàvem de dol. Quan era jove i ja existia la Discoteca Moby Dyc, que molt ni haureu sentit parlar, la gent jove esperàvem el dissabte la nit, després la missa de resurrecció, en que la música i l’alegria podia tornar a sonar. La gent major, la que visqué lo d’embolicar les anelles de les cases recorda que després de missa tots es dedicaven a fer sorolls amb el primer que pillaven, i picaven a les portes de totes les cases les anelles,.... tot per mostrar l’alegria de la Pasqua.

La Pasqua, la festa, la diversió, la primavera, la muntanya dels pins, la muntanyeta pelà, el berenar de la mona. Però per això encara falta. Esta setmana toca el potatge, les mandonguilles de bacallà i l’arnadí. De menut el potatge era obligació i com a xiquet obedient no posava inconvenient però esperava amb desig el moment que ma mare fregiria les mandonguilles i traguerè l’arnadi, eixa joia d’orige musultmà de la nostra gastronomia que ens toca disfrutar aquestos dies. En realitat actualment podrien fer-lo en qualsevol de l’any però no seria igual; la setmana santa és el moment de l’arnadí.

divendres, 15 de març del 2013

CADUFAR A POLINYÀ.


Caduf, cadufar, cadufada, cadufer, obrir i tancar la cadufà no son paraules massa habituals del nostre vocabulari; alguns pot ser ni les conegau. Si busquem caduf al diccionari ens parla que són unes peces que formen part de les sènies; però una altra entrada ens diu que es una canonada d’obra que va per baix terra. Eixa és l’expressió que ens ocupa.

Gran part del nostre terme era marjal; bàsicament del camí Cementeri cap a l’est, cap a Riola, tot el terme, i altres trossos al voltant de séquies. És un terreny de baixa permeabilitat, que s’enfanga prompte; per al cultiu de l’arròs resulta perfecte però no per altres cultius. Fa uns anys parlava amb una persona davant uns camps d’arròs que havia vist moltes vegades passant (estic referint-me a un altre poble, no a Polinyà) i ara de repent, d’un estiu a l’altre, era un camp de tarongers; vaig preguntar si ho havien cadufat; la resposta fou “si hem què?”. Després d’explicar-ho la resposta fou: això són coses antigues que ara no fan falta. Els plantons estaven bonics eixe anys però al següent tenien molt mala cara i de fet no tardaren en morir; quan vaig preguntar que passava el mateix de l’altra vegada em contà que es podrien les arrels.

I es que els antics sabien com s’havien de fer les coses i, de tant en tant, quan els ignorem clavem la pata fins el mànec. Quan a Polinyà decidirem canviar d’arròs a taronja hagueren de cadufar el camps.

Un caduf és com un tub de fang cuit però amb una part un poc plana per a que tinga menys mobilitat. Són permeables, deixen passar l’aigua. He fet uns dibuixos per a explicar-ho; disculpeu però no soc massa bo dibuixant.


Es posa l'estructura de cadufos
Sobre el terreny col·loquem una estructura de cadufos, estructura a la que se li dona una caiguda cap a la séquia que estiga prop, on desaiguarem; la cadufada descansa sobre pedres per a que guarde la forma eixa estructura.  Després la soterrem amb una bona capa de terra i ja podem plantar els tarongers. A l’eixida del camp es posa un tub amb un tap de bassa.

Es soterra la cadufada. Camp preparat.


El funcionament és senzill. Quan reguem o plou l’aigua penetra en la terra i en aplegar a la cadufà filtra dins i corre per la canonada. Si el terreny està molt sec i volem aprofitar l’aigua tancarem la cadufà tapant amb el tap de bassa i així l’aigua és queda baix terra i conserva la humitat del terreny. Si ha plogut massa sols hem d’obrir el tap i l’aigua que hi ha sota terra, a les canonades de la cadufà, acabarà a la séquia i així desaigüem el camp, impedint que s’enfangue.

Imagineu la feina que va suposar cadufar el terme; omplir-lo de tuberies soterrades per a permetre un bon cultiu dels tarongers. Els llauradors, depenent de l’oratge, de la sequera o de la ploguda, obrin o tanquen la cadufà, mantenint el camp amb la humitat aconsellable. Així el camp no s’enfanga i evitem que les arrels dels arbres es podrisquen.
Recorde que un dia a la facultat a classe de geografia férem una eixida i visitarem una zona plena de canals, una zona que havien posat en regadiu a partir de les aigües del pantà del Generalíssim. El profe ens explicava que havia sigut un fracàs perquè els fruiters es podrien en poc de temps. La capa impermeable del terreny estava molt alta, la terra s’enfangava i les arrels es podrien; no havien estudiat el terreny, havien previst el reg però no el sistema de desaigüeu.

Una altra historieta us contaré que té a vorer amb les cadufades. Un dia de bon matí la quadrilla amb qui anava a collir taronja esperàvem que passara la rosada i mentres anàvem xerrant. Vaig aprofitar per pregunta a uns dels collidors si li sonava un alter amb el nom de Altet de la Covasanta; no l’havia sentit mai, i coves a Polinyà.... poques. Un altre que ens escoltava em digué que devia ser l’Altet de Cocasanta. Em preguntà que perquè ho volía saber-ho i li vaig dir que havia trobat una informació que parlava d’un poblat romà en eixe alter. Contarven que era eixe, el de Cocasanta, perquè allí recordaven unes parets amb pedres molts grans; m’explicaren on estava però també que no quedava res, que les pedres les havien gastat per cadufar el terme, per a base de les canonades; un d’ells inclús recordava que algunes pedres tenien lletres. Lletres en unes pedres grans en un alter catalogat com a poble iber romanitzat a finals del segle XIX. Les pedres desaparegueren, soterrades per gran part del terme i l’alter fou arrasat per convertir-lo en camp.
Ara si sentiu que algú parla d’anar a obrir o tancar la cadufà ja sabeu del que parlen
.
Nota: els cadufos de la foto estaven soterrats al camp que els meus pares tenien al Bobalar; va hi haure un problema, un trencall, i haguérem de canviar-ne uns quants. Mon pare me’ls va donar perquè imaginava que m’agradaria guardar-los. És la primera vegada que els ensenye; si no ho he fet abans és perquè no s’ha presentat l’ocasió, no cap altre motiu.

No estaria mal anar fent vocabulari local, apuntant aquelles paraules o expressions pròpies o que utilitzem amb matisacions. Les paraules al voltant d’aquest article seria un cas; als diccionaris la definició està clarament relacionada però no defineix la utilitat que ací li donem.

Podria quedar:

Caduf: Etim.: de l'aràbic kaduz ‘cànter’, amb -produïda per contaminació de cadaf. Peça de fang emprada per a cadufar.

Cadufada (cadufà): Canonada d'obra que va per davall terra i condueix l'aigua per a evitar que la terra s’enfangue, o facilitar que aquesta retinga l’aigua. Estructura de cadufos als camps de marjal convertits en horta o tarongerar.// Tancar o obrir la cadufada: impedir o permetre l’eixida d’aigua de la cadufada.

Cadufar: Acció de construir una cadufada en un camp de marjal per possibilitar el seu cultiu com a terreny d’horta o tarongerar.

Cadufer: Persona que treballa fent cadufades.

Fa ben poc, parlant amb una persona de la comarca va sorgir el tema de la cadufada i em mirà sorprés; té un veí que de sobrenom li diuen “el cadufer”; no sabia perquè i no s’havia atrevit a preguntar-li, per si de cas era un malnom i no li agradava. Ara sabia el motiu i ha quedat en que si parla amb ell del tema m’ho contarà. Seria interessant poder parlar amb algú que haja fet esta feina, encara que per edat no serà fàcil.


Eduard J. Gay Gay


dissabte, 9 de març del 2013

EL POAOR.



Podríem fer una prova pel poble i preguntar que li ve al cap quan li diuen la paraula POAR. Segur que segons l'edat la resposta podria variar. Simplificant un poc el resultat podria ser: un primer grup grup ens contestaria amb un “el que?”; un altre igual li sona i acaba relacionant-ho amb la zona vora riu on hi ha bancs i uns lloc per torrar; un tercer grup s'acostaria més i parlaria de cert lloc vora riu i de la discoteca Moby Dyc; la gent més major i algun que altre més curiós igual ens explicaria de seguida que era el Poaor. Llevat del primer grup, absolutament ignorant de la cosa tots tindrien raó, encara que uns més que altres.

El primer que caldria dir és que hi ha dos Poaors, els dos vora riu a l'altura del poble: el primer Poaor el situaríem a l'altura del carrer del riu i hui en dia mostra poca cosa, més bé gens, del que era. El segon Poaor, o de Medina, es el que està a continuació i que s'ha habilitat com a zona d'oci, amb espai per a pescar, bancs, arbres, torradors,.... Este últim és prou més nou i fou construït a l'època en que fou alcalde Juan José Medina; per això alguna gent major el coneix com el Poaor de Medina.

L'origen de l'activitat que li dona nom al lloc està en el primer Poaor. Era un embarcador per “poar” la sorra (arena) del fons del riu. Al llarg del temps al llit del Xúquer s'havia acumulat molta sorra (arena) que resultava de gran qualitat i era molt estimada per a la construcció. Durant molts anys es treballà en l'extracció d'aquest material del fons del riu. Una barca s'encarregava d'anar traient la sorra (arena) del fons, altres la transportaven al Poaor i d'allí a la seua comercialització. Aplega un moment que s'esgotà el material, l'empresa va tancar i el lloc quedà abandonat. Fins la pantanada de 1982 encara es podia vorer allí alguna de les estructures de les maquinaries utilitzades i alguns restes de barques. No he localitzat fotos del treball però si unes poques d'un grup de gent que utilitzà el lloc i les barques per passar un dia divertit i fer-se fotos. Ara les vegem.
Abandonat el Poaor el lloc quedava com a lloc de diversió dels xavals, lloc de pesca i... alguna que altra diversió. Recorde haver anat a pescar amb mon pare, sobretot una gambeta molt menuda que hi havia al riu i que fregideta era molt bona.
Algunes de les persones a qui els sone El Poaor igual el relacionen més amb la nit i la Discoteca Moby Dyc, situada a l'actual carrer Dr. Fleming cantonada amb Esparteria. Cap comentari al respecte; cadascú pense el que vullga.
He deixat per a final una possibilitat de l'enquesta. Alguna gent al preguntar-li per El Poaor dirà enseguida: Clar un revista que es publicava al poble. I altres pensaran al llegir-ho ¿el que?. I tindran tota la raó al recordar la revista; en un altre moment hi parlarem al blog. ara sols comentar que la revista i el lloc conegut com El Poaor tenen relació, una certa relació; però com a les pel·lícules... d'això parlarem en un altre capítol.

LES FOTOS

Fa algun temps unes persones es trobaren en una casa una caixa plena de fotos que no sabien qui eren ni que fer amb elles així que me les varen donar. De tant en tant feia una ullada al muntó i vaig trobar estes quatre fotos. Les fotos 1, 2 i 3 corresponen al mateix grup de gent que sembla que feren una volta amb una de les barques. A la nº 1 estan tots tirant damunt el muntó de sorra (arena) del Poaor; a la foto 2 dalt la barca tots contents per l'excursió i a la tercera al mig del riu en ple passeig. Realment passejar el Xúquer a la nostra deu ser una meravella. La foto num 4 mostra un grup de xiques dalt d'una de les barques encara carregada de sorra; al fons una altra de les barques

Poaor nº 1
Poaor  nº 2
Poaor nº 3
Poaor nº 4

dissabte, 2 de març del 2013

Retall de premsa: El tio Pepe el Blau


Manuel Sanchis Guarner al seu llibre "Els pobles valencians parlen els uns dels altres", volum 4 pag 161, recull una dita, la número 56; "Ser més vell que els antics de Polinyà"; consta arreplegada a València. He llegit la mateixa expressió en altre llibres però no tinc certea d'on ho han tret, possiblement del llibre de Sanchis Guarner. No he trobat explicació a l'expressió però igual alguna noticia com la que porta aquesta retall de premsa donà peu a la frase. 

Al diari "El Imparcial" de Madrid, el dia 24 de gener de 1889, es publica una noticia breu que textualment diu: "En el pueblo de Poliñá (Valencia) falleció el dia 12 del corriente José Pérez, apodado El tio Pepe el Blau, natural de Palop. Contaba ciento dos años de edad y estaba casado con Maria Iborra, que cuenta noventa y nueve. El Blau deja tres hijos, dieciseis nietos y veintiun biznietos."

El tio Pepe el Blau igual serà dels antics de Polinyà, d'eixa gent que ha passat el centenari; no m'he preocupat de saber si viuen al poble descendents ni de saber més d'aquesta persona però el fet és curiós i he pensat que estaria bé compartir-lo. Cent dos anys són molts anys, i més encara per a aquella època.

Algú dels que esteu llegint aquesta escrit igual esteu preguntant-vos el motiu de dir-li "el blau" a José Pérez. L'explicació és ben simple. Al segle XIX i part del segle XX eren molt els habitant dels pobles de la Marina que venien a treballar a la Ribera per la temporà de l'arròs; en realitat dues vegades a l'any: per plantar arr`s i per arreplegar-lo. A aquesta gent a La Marina els deien riberers, perquè  veníen a la Ribera, i ací els deiem blavets perquè eren d'aquella comarca.  I és que a la gent de La Marina se'ls coneix com a blaus o blavets perquè molta gent, sobretot pescadors (que eren la majoria) vestien camises d'aquest color. 

El nostre personatge, el Tio Pepe el Blau era de Polop, tot i que el diari escriu Palop, un poble de La Marina i segurament de tant de vindre acabà per quedar-se a Polinyà i formar família. Estaria interessant saber si algun veí o veïna de Polinyà es descendent del tio Pepe el Blau. El sobrenom no recorde que es gaste a Polinyà però..... qui sap.

Aprofitant parlar dels blavets hi ha una dita que Sanchis Guarner arreplega a la Ribera al seu llibre "Els pobles valencians parlen els uns dels altres". Diu així: Els  blavets de la Marina quan van a segar arròs, només mengen que tonyina, pa, tomaques i alficòs. 


A aquella comarca alacantina són experts en saladures i és lògic que en portaren per a menjar mentre estaven ací. Una dona del poble em contava que a sa casa quan ella era molt menuda es quedava gent de la Marina i portaven saladures com a forma de pagar el lloger de l'habitiació.

El monument de la foto es troba a Benisa i és un homenatge a aquella gent que emigrava dos vegades a l'any, a peu, de la Marina a la Ribera anar i tornar. El que representa els monuments té una explicació: a l'eixida del terme es paraven a una roca i resaven una salve per a que tot anara bé.  Un homenatge prou escampat per la comarca pel que sembla; de fet han marcat rutes de senderisme seguint el camí que feien els blavets de la Marina per vindre a la Ribera. Las Provincias va publicar un article prou descriptiu sobre el tema l'any 2011 ; podeu llegir-lo punjant ací.


Eduard J. Gay