dijous, 31 de gener del 2013

RETALL DE PRENSA: L'EXPLOSIÓ DE LA FÀBRICA


El dia 11 de setembre de 1929 a Polinyà de Xúquer va explotar la Fàbrica de Conserves. Sobre el tema vaig estar fent un treball d'investigació que l'Ajuntament de Polinyà va publicar en format revista l'11 de setembre de l'any 2009. La Revista podeu demanar exemplars a la Biblioteca, que encara en queda algun, o vorer-la a Internet. El motiu d'aquest article al bloc es cobrir un espai en blanc que s'havia quedat a la revista.

A la pàgina 10 hi ha un article amb el títol “Fins on arribà la noticia”. Parla de la carta dirigida des d'Uruguai per Juan Herrero Conva a un amic que vivia a Polinyà, Manuel Rubio Vanaclocha. La carta porta data de 16 de setembre de 1929 i pregunta sobre el tema de l'explosió de la Fàbrica del dia 11 d'eixe més; havia llegit la noticia a la premsa del seu país. No disposava del retall de premsa i no podia comentar-lo, com faig amb altres articles a la mateixa pàgina.

Una persona de Polinyà, tot i que no viu al poble, en llegir la revista es posà en marxa. Contactà amb uns amics d'Uruguai i va demanar el favor que localitzaren el retall de premsa. Feren les gestions pertinents, demanaren la copia de l'article una vegada localitzat i el 25 de febrer Maria Vicenta Nadal, la persona que havia fet la gestió, en feia aplegar la fulla del diari. Vull fer públic el meu agraïment a Mª Vicenta i també als amics d'Uruguai, Gustavo i Gabriela.

No lleva, ni canvia, ni posa res; no ofereix informació complementaria però a mi hem va fer molta il·lusió. Era com tindre completa una col·lecció de cromos. Ara que tinc el bloc pense que és una oportunitat de compartir el trosset de diari i fer públic l'agraïment.
El diari en qüestió es el Diario de la Plata que publicà el dissabte 14 de setembre de 1929, a la pàgina 7 la següent noticia:

“46 VICTIMA CAUSÓ EL DESASTRE DE POLIÑA DE JUCAR.- Valencia, 13. El número total de víctimas causadas por la explosión de Poliña de Jucar se eleva a 46. Entre ellas figura un muerto y nueve heridos graves.
La causa de la explosión, según los técnicos, fue un descuido del maquinista al haber dejado secar la caldera.
Las pérdidas causadas suman cerca de medio millon de pesetas.
La Explosión provocó el derrumbe de paredes de la fábrica de conservas donde se produjo, así como algunas casas vecinas.
A l'any 1929 tres dies després dels fets a Uruguai es fan ressò de la noticia que tan greus conseqüències va tindre per a Polinyà. Tal volta altres diaris d'altres llocs també parlaren dels fets; però no ho sabem. De moment l'àlbum de cromos aquest està complet. ¿O caldria dir quasi complet? Realment sempre pot aparéixer alguna coseta; en eixa cas vos ho faré saber.

Eduard J. Gay

P.D. : Vos adjunte quatre fotos de com va quedar la fàbrica per a qui no les conega. Estan a la revista. La qualitat és la que és perquè son fotografies fetes a les que hi ha als exemplars de premsa de l'època. Al final de tot una etiqueta de l'Arxiu particular d'un bon amic, al qui done gràcies per totes les seues col·laboracions.






dimarts, 29 de gener del 2013

LUIS GINER I BRIA. ORGANISTA.


Estic segur a la majoria el nom ni tan sols vos sona; tot i que vos diga que va ser un important organista a la catedral de Ceuta. Ara vos conte; però les històries millor senceres i pel principi.

En aplegar un dia a l’Arxiu de Polinyà, concretament el 28 d’agost de 2003, tenia un fax provinent de Ceuta a nom de Jose Antonio Gutiérrez Álvarez qui, després de presentar-se m’explicà que estava investigant sobre la música a la Santa Iglesia Catedral de Ceuta i li havia aparegut un organista de la catedral que era “natural del Lugar de Polina, Reyno de Valenzia”. Hem demanava si podia comprovar-li la informació d’alguna forma amb acte de bateix o documentació semblant. El nostre personatge apareixia a la Catedral en 1764.

Amb l’ajuda de Carlos Fuentes i el permís del rector D. Evaristo Cañada ens posarem a buscar al llibres de naixement de la parròquia i tinguérem sort. Al volum corresponent als anys 1726-1772, foli 5ª hi havia un acta que literalment deia: “En veinte de octubre de mil sietecientos treinta y dos yo el Dr Juan Btta Larguilla Vicº Ptvo de Poliña bautizè segun ritu de la Sta Igla un hijo de Vicent Giner y de María Bria de Moncada Pl de Poliña coniuges. Pusieronle por nombre Luís Vicente Antonio Ventura. Fueron padrinos Josef Giner y Antonia March habitadores tambien de Moncada. Nazio dho dia, mes y año. “

Les dades de l’acta quadràvem amb les que tenia Jose Antonio a Ceuta. Teníem l’acta de naixement. No poguérem trobar el matrimoni del pares però si del padrí Josep Giner era oncle de l’organista per partida doble: era germà de son pare i estava casat amb la germana de sa mare, Margarita. Josep era de Bèlgida, cosa que ens fa pensar que igual el germà Vicent (pare de l’organista) igual es va casar allí.
Varem enviar el que havíem trobat a José Antonio Gutiérrez. Era un gra d’arena a la seua investigació però posava origen al personatge.
Comentar-vos que Moncada era un poblat situat dins el terme de Polinyà (en aquell moment pertanyent a la Baronia de Corbera) que estava aproximadament als voltants del que hui és el pont d’Algemesí i del que no tenim cap vestigi actualment.
Però qui era Luís Giner i Bria? Transcric la Biografia que Jose Antonio Gutierrez Álvarez hem va enviar en juliol de 2010:
“Luis Giner nació en Polinyà de Xuquer, localidad cercana a Valencia, según consta en su acta de bautismo fechada el 20 de octubre de 1732. Sus padres fueron D. Vicente Giner y Dª. María Bría de Moncada (Moncada era un pueblo que formaba parte de Polinyà, hoy ya desaparecido). No sabemos por ahora cuándo y cómo llegó a Ceuta, pero ya en 1764 aparece como organista en los libros de apuntación de la Catedral. Tampoco conocemos su formación, aunque es bien conocido que en el siglo XVIII hubo una famosa escuela de organistas valencianos. Hemos realizado búsquedas en publicaciones con fondos de los centros musicales más importantes de Valencia en esa época sin encontrar vestigios de su paso por alguna. Esto es una importante línea de investigación pero que  sin duda requiere más estudio.
En 1765, además de organista, obtiene los cargos de capellán de coro y salmista, compartiendo este último puesto con José Galea desde 1770. No conocemos aún si entre sus funciones estaban las de componer música, pero como ya sabemos, conservamos 9 de sus obras en el cantoral Nº 19 de la Catedral, compuestas alrededor de 1774. En esta fecha la música estaba dirigida por el maestro de capilla Manuel Mathías Fernández y estaba formada por: dos organistas, Luis Giner y Joaquín Marcelo, un bajonista, José Marcelo y dos músicos de voz, el contralto Félix de Llamas y Ribera y José Gale. Un año después ya contarían también con un violinista, Francisco Javier Fernándes.
Este es el contexto en el que Luis Giner compone su obra y trabaja hasta su muerte, acontecida en Ceuta el 11 de Agosto de 1780, siendo «organista mayor» de la Catedral.”

José Antonio Gutiérrez es actualment docent i investigador en el Departament de Musicologia de la Facultat de Geografia e Historia de la Universitat Complutense de Madrid. Ha publicat diverses obres però pel que ens interessa destacar un article a “Cuadernos del Archivo Central de Ceuta” : “Archivo de música de la catedral de Ceuta: estuios y catalogación”, del que tenim un exemplar a la Biblioteca de Polinyà. També l’entrada al “Diccionario de la música de Valencia, vol. 1” publicat per SGAE l’any 2006.

Les imatges que acompanyen aquest article son fotos del catàleg musical de la Catedral de Ceuta facilitades per Jose Antonio. Moltes gracies des d’ací per transmetre’ns tota la informació.

dijous, 24 de gener del 2013

LA VERGE DELS DOLORS DE LA SAGRISTIA DE POLINYÀ


Hui els presentaré una verge dels dolors; millor dit un quadre de la verge dels dolors datat al segle XVII, d'estil tenebrista i amb alguns detalls interessants. I ara alguns es preguntareu perquè a un blog de Polinyà eixe tema. Contestar-vos és molt fàcil: eixe quadre estava a l'església de Polinyà no fa tants anys. Anem al principi de la cosa.
A la parròquia estava de rector D. José, seria l'any 1978, jo estava a la Facultat estudiant Geografia i Història i eixe any tenia historia de l'art. Feia anys que a la sagristia havia vist el quadre que us presente: entraves i el trobaves penjat a la pared d'enfront, a certa altura, en mig de tenebres per la poca llum de sagristia; oblidat, amb un set (esgarrat). Com era la meua costum vaig preguntar i ningú sabé aclarir-me res; sempre ha estat ahí era la resposta; i ho vaig deixar estar. Però aquell any vaig pensar: faig una foto i que el professor em diga que pensa d'ell. Cap problema per part de D. José. Per aquell temps càmeres molt poques; sort que Paco Pons tenia un estudi de fotografia, em sona al carrer San Eduardo. Vaig quedar amb ell i un dia traslladí el quadre fins allí.
Al cap d'un temps Paco em va entregar la fotografia; aquesta. La vaig dur a la Universitat i em digueren que no era un gran quadre però que pel que veia podia ser del segle XVII, d'estil tenebrista, no d'una alta qualitat però estava molt bé, encara que en un estat lamentable per alguns pelats a la part inferior esquerra, el tall i algun deteriorament que altre, a més d'estar brut, lògic en una església pel fum dels ciris. Em va destacar un quantes coses que li resultaren curioses:
La primera que la verge té una gran espasa quan el més corrent és un punyal o diversos punyals. La segona la verge està meditant sobre els atributs de la passió com vegeu a l'ampliació (que correspon a la part inferior esquerra. La tercera que als dos cantons superior es troben dos àngels, millor dit dos caps alats. Puc ensenyar-vos solament el dret perquè del reflex del flasc no es veu l'esquerra. Podeu vore que es una cara d'home, no de xiquet com sol ser habitual: apenes es noten les ales.
Vaig tornar content perquè teniem una cosa d'un cert valor. Tot i això era conscients en aquell temps i moment que tenia poques possibilitats de ser restaurat però qui sap.
Corre el temps. Aplega el dia 20 d'octubre de 1982, La Pantanada. Polinyà tot cap per amunt. Quan passat tot trobe a faltar el quadre a la sagristia i pense en el pitjor: amb la neteja l'han furtat, perquè a l'altura que estava de banyat res de res. Preguntí i em varen dir que una persona del poble se l'havia endut a Valencia que coneixia un taller on el restaurarien. Ahí va quedar tot. Al cap del temps algunes persones ens em interessat pel quadre; la persona que es suposa va dur el quadre a València no el recorda, ni al quadre ni a la portada a restaurar.
I de moment ahí acaba la historia del quadre de la Verge dels Dolors de la Sagristia de Polinyà. Perdut; no hi ha cap rebut, cap nota d'entrega, cap document.Perdut. Ara penge la foto a Internet i així el compartisc amb tots vosaltres; al menys tenim la foto. Qui sap; diuen que existeixen els milacres: a algú li torna la memòria, la verge vol tornar al seu poble,.... qui sap.

Eduard J. Gay

dilluns, 21 de gener del 2013

FIRA DE SANT SEBASTIÀ DE 1874


Sempre que vaig a algun arxiu, biblioteca, hemeroteca,.... si tinc possibilitat mire si hi ha alguna cosa sobre Polinyà. De tant en tant hi ha sort i he trobat alguna cosa. Fa dies que buscava un retall de prensa que tenia guardat i res de res. Hui quan no pensava trobar-lo ha aparegut.

El diari “La Época” de Madrid publicava un divendres dia 27 de gener de 1871 la següent noticia curta:
“En Poliña, donde hace pocos dias se celebraba la feria, tuvo lugar un hecho curioso y que es nueva prueba de los buenos sentimientos del pueblo. Una de las vendedoras, que colocada en triste situación habia acudido a la feria a vender juguetes de poco previo con que ganar algunos reales, se vió acometida por los dolores del parto, tan repentinamente, que hubo de abrigarse en casa del juez municipal de aquel pueblo, D. Gregorio Rubio, a cuya puerta vendia sus títeres, y en corto rato dió a luz un robusto niño. Conocida de los feriantes la apurada situación en que por falta de recursos se encontraba aquella infeliz, giróse un guante entre ellos, entregándole la cantidad que produjo para atender a su delicado estado, y algunos quisieron celebrar el bautizo del recien nacido, del que fue padrino D. Luís Guallar, tratante de correajes establecido en Valencia, que se hallaba en la feria. Este rasgo de caridad, digno del mayor elogio, proporcionó a la infeliz madre una asistencia de que hubiera carecido sin los buenos sentimientos de los feriantes reunidos en Poliña.”

És solament una anècdota però és curiosa i toca per als dies en que estem.

CRÒNICA DE FIRA I FOGUERÀ.


  
El cap de setmana es presentava a Polinyà com a molt festiu. El divendres celebràvem Sant Antoni i dissabte i diumenge Sant Sebastià. Les previsions no eren massa bones: possibilitat d’algun ruixat i vent, molt de vent; i les previsions es compliren, encara que no ens podem queixar massa.
La nit del divendres el vent ajudà a que la foguera es cremara poc a poc i molt be; no bufava massa fort ni massa gelat i quan la llenya es convertí en brasa el vent va desaparèixer, permeten un sopar tranquil i agradable. Enguany hi hagué ambientació musical amb discomòvil. La plaça plena i un ambient molt bon deixaren un esplèndid sabor de boca a organitzadors i assistent.
Dissabte sols hi havia ball al Casino amb l’Orquestra Dakar. L’acte va estar prou concorri’t i a animat així que festa complida també. El mateix dissabte però de vesprada l’oratge complí la part d’amenaça de vent i pluja combinada, encara que solament va llançar a perdre les partides de pilota previstes pel Club de Pilota al Raspall de Polinyà.

El dia 20 Sant Sebastià, dia del nostre patró, de bon matí es veien complit els mals auguris: un vent endimoniat portava camí de manar tot el dia. I així va ser. La picadeta popular que els últim anys té lloc després de missa hagué de canviar de lloc: al carrer impossible. Mans la feina. El Centre Cultural Ausiàs March fou el lloc elegit; es buscaren tots els espais possibles per al muntatge per a acollir al major nombre de gent possible. Després de missa la llàstima fou haver d’aplaçar per a una altra ocasió el concert de Tabal i Dolçaina previst. Però la picadeta va anar molt be; bon ambient, la gent repartida per tots els espais preparats i possibilitat d’estar un ratet raonant sense haver de suportar el maleït vent que no ens abandonava.
La vesprada estava centrada en l’actuació conjunta de les muixerangues de Sueca i Cullera. Va estar molt be. Mentre el grup anava desenvolupant diverses figures del repertori una persona per ells elegida anava explicant un poc la història de la muixeranga i el desenvolupament del que veiem. La plaça començà estiguen de gom a gom però anà buidant-se davant el vent molt gelat que feia.

Sols quedava la processó. Un acte que sempre m’ha agradat per allò de passejar al Sant pel mig la fira. Com últimament totes les processons, poca gent. Però no sols dins la processó; també poca gent mirant; l’oratge no era per a bromes i molt de personal es va quedar a casa. Acabat el passeig del Sant acabà el dia.

I de la Fira que? Poca cosa. Destacable que enguany hi havia més aparells mecànics per pujar els menuts i una parada d’artesania en cuir. També la pervivència de la tradicional parada de dàtils; una família que han vingut tota la vida a la fira; són el vestigi, lo poc que queda d’allò que era la fira del Porrat. Enguany el vent i falta de parades donava un ambient prou depriment a la fira. Ajudà tot: l’oratge, el dissabte anterior amb aigua i vent i una previsió prou dolenta per a diumenge, i el fet que la Fira de Guadassuar portara ja dies en funcionament; dura competència. Però alguna cosa haurem de fer, ens haurem decidir per idear alguna cosa o resignar-nos a la mort lenta de la Fira. Em decante per la primera opció: em de pensar alguna cosa.

dissabte, 19 de gener del 2013

FIRA DE SANT SEBASTIÀ


Cada 20 de gener a Polinyà celebrem el dia de la Fira en honor a Sant Sebastià. No tenim cap document que ens diga des de quan ho fem. A nivell general la majoria dels pobles  tenen festes en honor a Sant Sebastià o Sant Roc, o als dos; són els sants advocats contra la pesta i les epidèmies i per tant resulta lògic que en temps antics demanaren la seua protecció i agrairen els seus favors. La tradició conta de una pesta al segle XVI on Polinyà no es va vorer afectada i en agraïment se li va construir una ermita i se li dedicà la festa al sant. En una altre moment parlarem de l’ermita; sobre la tradició em contarem que abans la fira tindria lloc junt a l’ermitori, on ara està el cementeri. Amb el temps la fira es traslladaria al poble i l’edifici començaria la seua decadencia. Però deixem l’edifici i el quant començà la festa. La intenció es parlar de la festa mateixa, de la fira.


L’altre dia a l’Escola d’Adults les dones feien memòria de quan eren menudes i com era la fira. La plaça era de terra i l’Ajuntament cada any, abans del dia de la festa, tirava terra i l’aplanava. Seguint la tradició el dia Sant Sebastià feia aire i amb l'aire la pols volava per tot arreu. Això comportava que les parades de menjar, dàtils i porrat bàsicament, havien  de tapar els productes per evitar que s’ompliren de pols, i així i tot.... També recordaven el tipus de fira, l’alegria de que aplegara el dia perquè igual aconseguien un joguet perquè a Nadal sols algun gallet i un casca (un dolç tradicional massa oblidat del que ja parlarem) solien ser els regals. Sant Sebastià era com la continuació de Reis i per tant un motiu per a l’alegria dels menuts; ara els menuts tenen molt durant tot l’any i els majors també tenim fàcil trobar el que ens fa falta en tot moment. Abans calia esperar a la Fira per a que aplegaren alguns productes que no eren habituals a les botigues del poble, o productes que eren de temporada o de compra ocasional, quasi de luxe; hui en dia dàtils o porrat en trobem en qualsevol moment. Molt més enrere queda el temps en que a la fira es comprava i venien animals, ferramentes, objectes per a la casa.


Tampoc la meua imatge concorda amb la fira d'ara.  La plaça ja estava asfaltada, l’aire continuava assistint quasi tots els anys i els joguets eren l’objectiu dels nostres ulls; o les parades d’anells, polseres i altres objectes de bijuteries als qui nosaltres donàvem gran valor; o les parades de sobres sorpresa, els núvols de cotó en pel o les pomes ensucrades. Hui perviu alguna d’eixes parades però de poca importància. Eren fonamentals les tómboles, les diverses tómboles que hi havia, sempre plenes de gent, amb els premis de costum per a les persones de sempre, que tenien molta sort i se n’anaven carregats. Però si per alguna cosa esperàvem els xiquets la fira era per les pilotes; unes pilotes penjant d’una goma que fèiem servir per a perseguir a les xiques i pegar-los al cul. I si als majors els agradaven el dàtils i el porrat, que en altre moment de l’any no podien aconseguir nosaltres voliem una foto en la moto, el cavall, la tauleta,..., o qualsevol altre muntatge que sempre es posaven al mateix lloc: a la porta de Juan Martí, la casa del costat del Casino, davant els cartells del cine. Fotos d’eixe estil en tenim molts de nosaltres.

Caldria fer referència a antics esplendors. Hi ha constància que alguns membres destacats del gremi de platers al segle XVIII feien recorregut per les fires de la Ribera: el dia 17 al porrat de Fortaleny per Sant Antoni, a l'endemà a Sueca pel porrat de Sant Sebastià, el dia 20 a Polinyà pel porrat a Sant Sebastià i el dia 22 a Guadassuar pel porrat de Sant Vicent de la Roda. Si els platers acudien a la fira serà perquè venien. Les dades, facilitades per Andrés de Sales, corresponen a 1775. De l'èxit de la participació al porrat de Polinyà donaria fe el fet que en 1788 sis platers participaren a la fira. Sembla que eren moment d'esplendor a Polinyà. Era el moment de la construcció de l'església i la seua decoració; la nos església no es qualsevol cosa per a un poble com el que seria el nostre en aquell moment. Ara que eixe és un altre tema.


Hui en dia, realment, la fira fa temps que va convertint-se en un mercat, un mercat on difícilment ens sorprenen; on els objectes es repeteixen i de vegades resulten més cars que comprats en un mercat normal o una botiga d’ofertes de les que tantes hi ha pels nostres pobles. Tot i això per a qualsevol polinyaner o polinyanera el dia 20 de gener, Festa de Sant Sebastià, no es qualsevol dia: es el dia de La Fira. El dia de passejar una i altra volta plaça i carrer, d’entropessar una i altra vegada amb la mateix gent, de vorer aplegar a la gent d’Albalat que, puntual, no falta a la Fira. I tots esperem el gran moment, quan surt Sant Sebastià de l’església i es passeja per la plaça, entre parades; i la música para, i la gent s’aparta per deixar passar la processó. I quan torna la imatge al peu de l’altar acaba la fira, les parades arrepleguen i sols queda netejar els carrers. Fins l’any següent en que Polinyà tornarà a parar-se el 20 de gener per celebrar el nostre patró. Perquè, quede clar, el patró de Polinyà és Sant Sebastià, per si algú encara no s'ha enterat.


Eduard J. Gay


dilluns, 14 de gener del 2013

LA FOGUERA DE SANT ANTONI


Cap a 1980, any amunt o avall a l’Ajuntament de Polinyà encara vivien el Secretari i l’Agutzil (Avelino) amb les seues famílies, en dos vivendes que ara són oficines i altres dependències. En aquest cas m’interessa el Secretari, Don Juan i més concretament la seua dona Doña Elena; que jo recorde sempre els he cridat així; també una forma de no confondre amb els fills. En aquells moment de reivindicació de la nostra llengua i la nostra cultura Acció Cultural del País València va promoure les Campanyes Carles Salvador per a l’ensenyament del valencià i a Polinyà, com no, es varen organitzar; la profe era Doña Elena. Les classes les donaven al saló de plens de l’Ajuntament, que també ha fet d’aula de les classes normals de xiquets durant alguns anys, mestre es construïa el Col·lege l’Alcocera. A les classes de Valencià ens ajuntarem gent jove molt diversa i també molt dinàmica, amb ganes de fer coses. La Carles Salvador pretenia difondre no sols el valencià sinó tota la cultura que comporta una llengua. Així començarem a descobrir escriptors, poetes, músics però també cuina, festa, tradicions i a valorar allò que encara teníem. Tot era possible en aquelles classes dirigides per Dª Elena, música, excursions, assistència a aplecs,..... També alguna vegada anàrem al teatre. Acabàrem sent un grup heterogeni que s’ajuntava de tant en tant per fer coses. Recorde algunes vesprades de berenar, quan ens ensenyà a fer figues albardaes, o almoixàvenes.
Però el que ve al cas concretament es Sant Antoni. Per aquells anys la festa quedava reduïda a una fogueradeta al carrer del sant, de tant en tant alguna altra, i una missa que organitzava una veïna. Un any pensarem que estaria potenciar la foguera i no ens ho pensarem. Aplegat el dia recollirem trastos i llenys, convoiarem a la gent de la plaça de l’Ajuntament, on en aquells anys hi havia molt de veïnat, i amb permís de l’autoritat li pegarem foc. Cadascú portà el que li va paréixer, de la plaça aparegueren taules, cadires, menjar beguda. Els fills de Dª Elena posaren les guitarres i la nit es feu festa per primera vegada a la plaça de l’Ajuntament la nit de Sant Antoni. La cosa es repetí l’any següent i alguns altres, cada vegada amb més gent. En un moment que no recorde també el carrer Sant Sebastià, al cantó del jardí, també feien festa i foguera. La tradició ressorgia amb força i l’Ajuntament acabà fent-se càrrec.
I ara, cada any, no falta a la plaça de l’Ajuntament la foguera de Sant Antoni amb sopar popular; el veïnat posa el menjar i les ganes de festa, l’organització municipal la foguera, les taules i cadires, la beguda i alguna cosa més. Alguns anys actuacions de música, teatre, màgia. Però sempre gràcies a les ganes de festa del personal, a la col·laboració dels qui estem dispostos a passar un poc de “frescoreta” eixa nit per compartir un sopar al carrer. I sovint corre un dolç de taula en taula, o una botella de vi que ha dut algú de casa, o un licor. I alguns anys també acudeix el constipat; però que més dona, fem festa i una nit és una nit.
Per a molta gent la foguera de la plaça de l’Ajuntament és de tota la vida (expressió que utilitzem quan  no poden ubicar la cosa). Per a alguns té partida de naixement i estem contents d’ella. Bé està que siga pública l’anècdota i recordem aquelles classes de Valencia de la Campanya Carles Salvador amb Dª Elena de profe.

PD. No recorde que hi hagen fotos d’aquelles primeres fogueres però si algú en té que avise.

Eduard J. Gay

divendres, 11 de gener del 2013

EL MEU POBLE


Vull començar penjant un text que ve a tindre un any. El vaig fer públic a la Biblioteca en febrer del 2011. M'agrada i és molt definitori del que pense. De fet unes frases d'ell encapçalen el blog i continuaran fent-ho: 

El MEU POBLE. 

El meu poble s’escampa sobre una planura al·luvial que rega el Xúquer, un territori entre l’horta  i la marjal que la ma dels homens han convertit en tarongerar. Un poble tranquil, sense massa altures ni edificis monumentals, un poble obert, acollidor i alhora peculiar, com  qualsevol altre; però amb una diferència: és el meu.
Té història amagada entre cendres d’una foguera on cremaren la memòria d’alguns arxius, una cremà fruit d’opressió, odi, incultura i qui sap quantes coses més; té un passat dispers entre papers repartits en llocs que un dia haurem de buscar. Una història que aguaita de tant en tant entre la memòria dels seus habitants; rebuscant, unint, sumant records i remembrances. El passat recent sempre guarda anècdotes, contaralles, cançonetes i dites populars que van perdent-se, mudant-se, sent canviades per altres noves que anem admetent com a nostres.
El meu poble té tradicions que conserva però no sempre valora; festes, costums, menjars, que troba tan normals, tant de sempre, de tots els dies, que quan un foraster s’acosta i s’alegra el d’ací s’estranya i contesta: això?, però si això és de tota la vida.
I quan passegem els carrers del poble els trobem tan normals, tan quotidians, tan del dia a dia, que no vegem els detalls: les reixes, les anelles de les portes, la fusta treballada. I quan recorreguem el poble oblidem les anècdotes, els noms antics, les històries. Sempre hi ha qui ens recorda que pel carrer les viudes un dia....., o com al carrers dels paraigües una vegada.... i sempre algú somnia amb els balls de la plaça la malva.
El meu poble viu vora riu, mirant-lo de reüll, protegit però temerós d’un cabreig del Xúquer. Alimentant-se de les seues aigües, vivint del seu rumor, del seu córrer tranquil quan no està enfadat. I passegem per la mota admirant riu i poble, poble i riu, d’Albalat a Riola i de Riola a Albalat per dalt la mota. Des d’allí vigilem el terme, escampat cap a la Serra de Corbera i vegem els horts, els motors, les cases i endevinem les séquies que reguen les terres.
De tant en tant un foraster ens visita i passeja tranquil i de vegades pregunta, interroga, busca respostes sobre les cases que admira, sobre racons que li estranyen, i disfruta del poble. I de vegades ho conta, o ho escriu, i ens afalaga saber que li ha agradat, i ens agrada saber que pensa tornar.
És el meu poble. Ja sé que no està bé que ho diga però estic enamorat d’ell, m’agrada. De tant en tant m’enfada i l’abandonaria per sempre; però com els vells amants ..... no puc viure molt de temps sense ell. I quan tinc un moment rebusque entre les cendres del passat, i pregunte, i apunte en una fulla de paper, i disfrute comunicant-ho, contant-ho, fent-ho saber. I m’agrada que valorem el que té. Tant em fa el valor que tinga en un mercat de valors, és el meu poble, i....sabeu que? no hem falta saber més.
Eduard J. Gay

Presentació i algun perquè.


Fa uns mesos va ser el Dia Mundial del Turisme Local, concretament el dia 27 de setembre. Ho vaig vorer als diaris quan ja havia passat; no sabia de la seua existència. Ens va pillar enfeinats amb la preparació de la presència de Polinyà a la Fira de Cocentaina, dins la secció de turisme, i no ens varem preparar res. Però coincidí en un moment que em portà a pensar en allò de fer turisme al propi poble. Sembla una barbaritat, i algú que li ho comentat s’ha encantat en dir-me-ho, i no és així. Sempre hi ha coses que no coneguem del nostre poble: racons amb anècdotes, el perquè d’un carrer, la història d’una casa, un personatge, una associació que ja no existeix però va tindre el seu paper en el passat.
Soc conscient que em repetisc en el que estic dient, que ho comentat en diversos escrits. També que hauríem d’anar escrivint-ho, contant-ho. Va sent hora que m’aplique el conte.
Fa alguns temps, a un curs d’animació lectora, haguérem de crear un blog. ja en tenia un en funcionament (el de la Biblioteca) però vaig haver de crear-ne un per al curset perquè penjàvem allí els treballs. Li vaig posar el nom del poble amb la idea de convertir-lo en el meu blog i anar penjant coses. Però com tantes idees i tantes coses que ens proposem sempre són per a demà. Fins que arriba un dia i dius: hui toca.
L’objectiu és anar penjant les coses que sé i conec i aquelles que puga anar descobrint i compartir-les amb qui tinga gust de llegir-ho: vosaltres. També està obert a qui vullga contar, comentar, puntualitzar, ...., Tinc en ment demanar algunes participacions: hi ha coses que algunes persones saben molt més que jo i el millor serà que ho conten elles i ho firmen elles; jo sols posaré l’espai.
Al caixó tinc moltes coses pensades. Vorem les que el temps i altres feines em permeten dur endavant.
Del blog inicial sols he conservat una noticia que vaig penjar en novembre de 2010: la publicació d’una revista local sobre l’Explosió de la Fàbrica de conserves. Forma part d’allò que pense anar penjant.
Espere complir amb una periodicitat d’una entrada per setmana. És l’objectiu. Dependrà de moltes coses però faré el possible per complir. Gràcies si us agrada la idea i penseu en seguir el blog; Espere no defraudar-vos.
Sols una última cosa: el blog és meu, sols de la meua responsabilitat, sense cap vinculació amb la meua feina a l'Ajuntament. A la vida real les delimitacions no són simples però aquest és un projecte personal, per a les crítiques i les alabances. Firmaré cada escrit per diferenciar aixì les possibles col·laboracions. Si algú vol utilitzar quansevol cosa del que penge sols demane que cite la procedència.
Hi ha una frase de Charles Chaplin que venia a dir que tot el que fem són com fills nostres; ens poden agradar més o menys però els hem d'assumir amb virtuts i defectes, per a bé i per a mal.

Eduard J. Gay