LA FOGUERA DE SANT ANTONI

Cap a 1980, any amunt o avall a l’Ajuntament de Polinyà encara vivien el Secretari i l’Agutzil (Avelino) amb les seues famílies, en dos vivendes que ara són oficines i altres dependències. En aquest cas m’interessa el Secretari, Don Juan i més concretament la seua dona Doña Elena; que jo recorde sempre els he cridat així; també una forma de no confondre amb els fills. En aquells moment de reivindicació de la nostra llengua i la nostra cultura Acció Cultural del País València va promoure les Campanyes Carles Salvador per a l’ensenyament del valencià i a Polinyà, com no, es varen organitzar; la profe era Doña Elena. Les classes les donaven al saló de plens de l’Ajuntament, que també ha fet d’aula de les classes normals de xiquets durant alguns anys, mestre es construïa el Col·lege l’Alcocera. A les classes de Valencià ens ajuntarem gent jove molt diversa i també molt dinàmica, amb ganes de fer coses. La Carles Salvador pretenia difondre no sols el valencià sinó tota la cultura que comporta una llengua. Així començarem a descobrir escriptors, poetes, músics però també cuina, festa, tradicions i a valorar allò que encara teníem. Tot era possible en aquelles classes dirigides per Dª Elena, música, excursions, assistència a aplecs,..... També alguna vegada anàrem al teatre. Acabàrem sent un grup heterogeni que s’ajuntava de tant en tant per fer coses. Recorde algunes vesprades de berenar, quan ens ensenyà a fer figues albardaes, o almoixàvenes.

Però el que ve al cas concretament es Sant Antoni. Per aquells anys la festa quedava reduïda a una fogueradeta al carrer del sant, de tant en tant alguna altra, i una missa que organitzava una veïna. Un any pensarem que estaria potenciar la foguera i no ens ho pensarem. Aplegat el dia recollirem trastos i llenys, convoiarem a la gent de la plaça de l’Ajuntament, on en aquells anys hi havia molt de veïnat, i amb permís de l’autoritat li pegarem foc. Cadascú portà el que li va paréixer, de la plaça aparegueren taules, cadires, menjar beguda. Els fills de Dª Elena posaren les guitarres i la nit es feu festa per primera vegada a la plaça de l’Ajuntament la nit de Sant Antoni. La cosa es repetí l’any següent i alguns altres, cada vegada amb més gent. En un moment que no recorde també el carrer Sant Sebastià, al cantó del jardí, també feien festa i foguera. La tradició ressorgia amb força i l’Ajuntament acabà fent-se càrrec.

I ara, cada any, no falta a la plaça de l’Ajuntament la foguera de Sant Antoni amb sopar popular; el veïnat posa el menjar i les ganes de festa, l’organització municipal la foguera, les taules i cadires, la beguda i alguna cosa més. Alguns anys actuacions de música, teatre, màgia. Però sempre gràcies a les ganes de festa del personal, a la col·laboració dels qui estem dispostos a passar un poc de “frescoreta” eixa nit per compartir un sopar al carrer. I sovint corre un dolç de taula en taula, o una botella de vi que ha dut algú de casa, o un licor. I alguns anys també acudeix el constipat; però que més dona, fem festa i una nit és una nit.

Per a molta gent la foguera de la plaça de l’Ajuntament és de tota la vida (expressió que utilitzem quan  no poden ubicar la cosa). Per a alguns té partida de naixement i estem contents d’ella. Bé està que siga pública l’anècdota i recordem aquelles classes de Valencia de la Campanya Carles Salvador amb Dª Elena de profe.

PD. No recorde que hi hagen fotos d’aquelles primeres fogueres però si algú en té que avise.

Eduard J. Gay