
Gran part del
nostre terme era marjal; bàsicament del camí Cementeri cap a l’est, cap a
Riola, tot el terme, i altres trossos al voltant de séquies. És un terreny de
baixa permeabilitat, que s’enfanga prompte; per al cultiu de l’arròs resulta
perfecte però no per altres cultius. Fa uns anys parlava amb una persona davant
uns camps d’arròs que havia vist moltes vegades passant (estic referint-me a un
altre poble, no a Polinyà) i ara de repent, d’un estiu a l’altre, era un camp
de tarongers; vaig preguntar si ho havien cadufat; la resposta fou “si hem
què?”. Després d’explicar-ho la resposta fou: això són coses antigues que ara
no fan falta. Els plantons estaven bonics eixe anys però al següent tenien molt
mala cara i de fet no tardaren en morir; quan vaig preguntar que passava el
mateix de l’altra vegada em contà que es podrien les arrels.
I es que els antics
sabien com s’havien de fer les coses i, de tant en tant, quan els ignorem
clavem la pata fins el mànec. Quan a Polinyà decidirem canviar d’arròs a
taronja hagueren de cadufar el camps.
Un caduf és com un
tub de fang cuit però amb una part un poc plana per a que tinga menys mobilitat.
Són permeables, deixen passar l’aigua. He fet uns dibuixos per a explicar-ho;
disculpeu però no soc massa bo dibuixant.
Es posa l'estructura de cadufos |
Sobre el terreny col·loquem
una estructura de cadufos, estructura a la que se li dona una caiguda cap a la
séquia que estiga prop, on desaiguarem; la cadufada descansa sobre pedres per a
que guarde la forma eixa estructura.
Després la soterrem amb una bona capa de terra i ja podem plantar els
tarongers. A l’eixida del camp es posa un tub amb un tap de bassa.
Es soterra la cadufada. Camp preparat. |
El funcionament és
senzill. Quan reguem o plou l’aigua penetra en la terra i en aplegar a la
cadufà filtra dins i corre per la canonada. Si el terreny està molt sec i volem
aprofitar l’aigua tancarem la cadufà tapant amb el tap de bassa i així l’aigua
és queda baix terra i conserva la humitat del terreny. Si ha plogut massa sols hem
d’obrir el tap i l’aigua que hi ha sota terra, a les canonades de la cadufà,
acabarà a la séquia i així desaigüem el camp, impedint que s’enfangue.
Imagineu la feina
que va suposar cadufar el terme; omplir-lo de tuberies soterrades per a
permetre un bon cultiu dels tarongers. Els llauradors, depenent de l’oratge, de
la sequera o de la ploguda, obrin o tanquen la cadufà, mantenint el camp amb la
humitat aconsellable. Així el camp no s’enfanga i evitem que les arrels dels
arbres es podrisquen.
Recorde que un dia
a la facultat a classe de geografia férem una eixida i visitarem una zona plena
de canals, una zona que havien posat en regadiu a partir de les aigües del
pantà del Generalíssim. El profe ens explicava que havia sigut un fracàs perquè
els fruiters es podrien en poc de temps. La capa impermeable del terreny estava
molt alta, la terra s’enfangava i les arrels es podrien; no havien estudiat el
terreny, havien previst el reg però no el sistema de desaigüeu.
Una altra
historieta us contaré que té a vorer amb les cadufades. Un dia de bon matí la
quadrilla amb qui anava a collir taronja esperàvem que passara la rosada i
mentres anàvem xerrant. Vaig aprofitar per pregunta a uns dels collidors si li
sonava un alter amb el nom de Altet de la Covasanta; no l’havia sentit mai, i
coves a Polinyà.... poques. Un altre que ens escoltava em digué que devia ser
l’Altet de Cocasanta. Em preguntà que perquè ho volía saber-ho i li vaig dir
que havia trobat una informació que parlava d’un poblat romà en eixe alter.
Contarven que era eixe, el de Cocasanta, perquè allí recordaven unes parets amb
pedres molts grans; m’explicaren on estava però també que no quedava res, que
les pedres les havien gastat per cadufar el terme, per a base de les canonades;
un d’ells inclús recordava que algunes pedres tenien lletres. Lletres en unes
pedres grans en un alter catalogat com a poble iber romanitzat a finals del
segle XIX. Les pedres desaparegueren, soterrades per gran part del terme i
l’alter fou arrasat per convertir-lo en camp.
Ara si sentiu que
algú parla d’anar a obrir o tancar la cadufà ja sabeu del que parlen
.
Nota: els cadufos
de la foto estaven soterrats al camp que els meus pares tenien al Bobalar; va
hi haure un problema, un trencall, i haguérem de canviar-ne uns quants. Mon
pare me’ls va donar perquè imaginava que m’agradaria guardar-los. És la primera
vegada que els ensenye; si no ho he fet abans és perquè no s’ha presentat l’ocasió,
no cap altre motiu.
No estaria mal anar
fent vocabulari local, apuntant aquelles paraules o expressions pròpies o que
utilitzem amb matisacions. Les paraules al voltant d’aquest article seria un
cas; als diccionaris la definició està clarament relacionada però no defineix
la utilitat que ací li donem.
Podria quedar:
Caduf: Etim.: de l'aràbic kaduz ‘cànter’, amb -f produïda
per contaminació de cadaf.
Peça de fang emprada per a cadufar.
Cadufada (cadufà): Canonada d'obra que va per davall terra i condueix l'aigua per a evitar
que la terra s’enfangue, o facilitar que aquesta retinga l’aigua. Estructura de
cadufos als camps de marjal convertits en horta o tarongerar.// Tancar o obrir la cadufada: impedir o
permetre l’eixida d’aigua de la cadufada.
Cadufar: Acció de construir una
cadufada en un camp de marjal per possibilitar el seu cultiu com a terreny d’horta
o tarongerar.
Cadufer: Persona que treballa
fent cadufades.
Fa ben poc, parlant
amb una persona de la comarca va sorgir el tema de la cadufada i em mirà
sorprés; té un veí que de sobrenom li diuen “el cadufer”; no sabia perquè i no
s’havia atrevit a preguntar-li, per si de cas era un malnom i no li agradava.
Ara sabia el motiu i ha quedat en que si parla amb ell del tema m’ho contarà.
Seria interessant poder parlar amb algú que haja fet esta feina, encara que per
edat no serà fàcil.
Eduard J. Gay Gay
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada