dilluns, 22 d’abril de 2013

EL REG A POLINYA: REGAR A TAHONA

Fina la Llumera Llavant

Fa temps, molt de temps, hem deixaren una foto que ja conegueu perquè l’he posada a l’article sobre el llavaner; me la va ensenyar Fina la Llumera. En portar-la a casa el primer que li vaig sentir a mon pare: ahí al final deu haver una tahona. Era la primera vegada que sentia la paraula i mon pare m’explicà en que consistia una tahona. Podeu vorer a l’ampliació de la foto que era veritat: allí estava la tahona. Mon pare la recordava perquè havia tirat a tahona moltes vegades en eixe camp.

La tahona del llavaner
Uns anys després, a classe de l’Escola d’Adults, estàvem parlant del terme i explicava formes de rec. A les alumnes es va estranyar que coneguera la tahona; els vaig dir que mai n’havia vist una però sabia com funcionava. Uns mesos després em regalaren una tahona, una maqueta d’una tahona. Havien estat parlant amb Jose María Carbonell Castells per a vore si em pintava una tahona però Jose María va preferir agafar un tros de fusta i tallant, tallant fer una tahona tal i com la recordava ell en un camp on anava de tant en tant, un camp a la partida de l’Alberell que era de José María Bonora, el meu avi per part de mare. Quan em donaren el regal no sabia com respondre: s’ajuntava el qué era, l’objecte, el treball magnífic d’un artiste local, que el model fora una tahona de la meua família i que el regal me’l feren les meues alumnes, a qui tant m’estime.

 Eixe any l’article del llibret de festes parlava de la tahona i l’acompanyava amb una foto. Aquell article va portar que Avelino Moreno, després de festes em va contar que havia trobat les restes d’una tahona al terme de Fortaleny; a l’endemà, 23 de setembre, vaig anar a fer-li fotos, abans que desapareguera. Unes setmanes després ho vaig exposar tot a la Trobada d’Artistes Locals: l’obra d’art de José María Carbonell, la Foto de la Tahona del llavaner (foto de Fina la Llumera), les fotos de la tahona de Fortaleny i un cartell amb una dita popular de Polinyà que també em regalaren les meues alumnes, que jo no la sabía: "Tahona en la Poadora, tahona en l’Alberell, a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar". Eixe dia una persona m'explicava un altre sistema de regar. Antigament es criaven unes carabasses que, en secar-les, la pell es quedava molt dura. Com que els poals havien de ser de ferro i els podia pagar sols alguns posavan un parell de canyes o una fusta i ho gastaven per traure aigua de la sequia i regar les verdures o els planons; quin esforç!!.

Maqueta de tahona obra de José María Carbonell.
Una vegada es sap com es allò de regar a tahona s’entén a la perfecció la dita. Amb el dibuix fet amb la tahona que acompanya l’article, i que anava al llibre de festes, ho entendreu tot.

Primer cal descriure una tahona: una construcció de fusta amb forma de canal que es posava als camps vora la séquia per regar. A una part, la que havia d’entrar a l’aigua com un caixò per arreplegar l’aigua: al fons una porteta per permetre entrar l’aigua. A l’altra part de la tahona, dues barres per agafar la tahona i poder fer força.

La tahona de Fortaleny
Per regar es deixa caure la part baixa dins l’aigua (A del dibuix); l’aigua entre per la porteta i ompli la part de la tahona que queda baixa l’aigua. Una persona tira de l’altra punta, (B al dibuix) cap a baix. La canal que en realitat és la tahona bascula cap a dins del camps i l’aigua corre per dins d’ella de la part A a la part B, que està oberta i permet eixir l’aigua per regar el camp. I tornem a començar, perquè a cada moviment de tahona era poca l’aigua i s’havia d’accionar moltes vegades l’aparell per poder omplir el camp i regar. Sovint els menuts de la casa, siguen xics o xiques, o les dones de la casa, es posava per damunt la canal (part C del dibuix) i anaven movent-se de B a  C per fer de contrapés i que siguera més facil moure la tahona. Els xiquets i xiquetes ho prenien com un joc, sobretot en estiu, perquè de tant en tant es deixaven caure a l’aigua.
La tahona de Fortalenys
Imagineu-vos regant a tahona hores i hores i entendreu allò de “a tahona tire qui vullga, a tahona no vull tirar”. Això també ens porta a pensar en la feina que els nostres avantpassat per tirar endavant els seus cultius, les dificultats per aconseguir una collita darrere l’altra, per poder tirar endavant. Si el camp el tenies a nivell baix, a  nivell de marjal, al mateix nivell de la séquia no tenies massa problema; si el camps estava més alt que la séquia, si estava en un alter, havies de vorer com pujar l’aigua; la tahona era una possibilitat perquè en aquell moment motor en tenia qui en tenia; òbviament amb el progrés i la major facilitat per regar la tahona començà a desapareixer i, fins i tot,  ha anat perdent-se a l’arxiu de la nostra memòria. Sempré hi ha qui ho ha viscut i ho conta, entropessa amb algú que escolta i en un moment oportú ho escriu per a que més gent conega i sàpiga que era una tahona i el que suposa regar a tahona. Mai deixaré d’agrair prou a tota eixa gent que m’ha aguantat les preguntes, els interrogatoris, i que al llarg del temps m’ha tramés el que sabía.

Eduard Josep Gay Gay


1 comentari:

  1. 2. TAONA
    Instrument de fusta, consistent en un caixó molt llarg, sense tapadora, més ample d'un cap que de l'altre, que se fica pel cap estret dins una sèquia, s'omple d'aigua, es treu i es buida dins els bancals situats més amunt del nivell de la sèquia (Horta de Val., Ribera del X., Pego, Sanet).
    Fon.: taóna (val.).
    Etim.: probablement de l'àrab tāḥūna, ‘molí d'aigua’, per comparació del moviment de la taona de regar amb el de la roda del molí accionada per l'aigua.

    ResponElimina