Vull començar penjant un text que ve a tindre un any. El vaig fer públic a la Biblioteca en febrer del 2011. M'agrada i és molt definitori del que pense. De fet unes frases d'ell encapçalen el blog i continuaran fent-ho:
El MEU POBLE.
El meu poble s’escampa sobre una
planura al·luvial que rega el Xúquer, un territori entre l’horta i la marjal que la ma dels homens han
convertit en tarongerar. Un poble tranquil, sense massa altures ni edificis monumentals,
un poble obert, acollidor i alhora peculiar, com qualsevol altre; però amb una diferència: és
el meu.
Té història amagada entre cendres
d’una foguera on cremaren la memòria d’alguns arxius, una cremà fruit
d’opressió, odi, incultura i qui sap quantes coses més; té un passat dispers
entre papers repartits en llocs que un dia haurem de buscar. Una història que
aguaita de tant en tant entre la memòria dels seus habitants; rebuscant, unint,
sumant records i remembrances. El passat recent sempre guarda anècdotes,
contaralles, cançonetes i dites populars que van perdent-se, mudant-se, sent
canviades per altres noves que anem admetent com a nostres.
El meu poble té tradicions que
conserva però no sempre valora; festes, costums, menjars, que troba tan
normals, tant de sempre, de tots els dies, que quan un foraster s’acosta i
s’alegra el d’ací s’estranya i contesta: això?, però si això és de tota la vida.
I quan passegem els carrers del
poble els trobem tan normals, tan quotidians, tan del dia a dia, que no vegem
els detalls: les reixes, les anelles de les portes, la fusta treballada. I quan
recorreguem el poble oblidem les anècdotes, els noms antics, les històries.
Sempre hi ha qui ens recorda que pel carrer les viudes un dia....., o com al
carrers dels paraigües una vegada.... i sempre algú somnia amb els balls de la
plaça la malva.
El meu poble viu vora riu, mirant-lo
de reüll, protegit però temerós d’un cabreig del Xúquer. Alimentant-se de les
seues aigües, vivint del seu rumor, del seu córrer tranquil quan no està
enfadat. I passegem per la mota admirant riu i poble, poble i riu, d’Albalat a
Riola i de Riola a Albalat per dalt la mota. Des d’allí vigilem el terme,
escampat cap a la Serra de Corbera i vegem els horts, els motors, les cases i
endevinem les séquies que reguen les terres.
De tant en tant un foraster ens
visita i passeja tranquil i de vegades pregunta, interroga, busca respostes
sobre les cases que admira, sobre racons que li estranyen, i disfruta del
poble. I de vegades ho conta, o ho escriu, i ens afalaga saber que li ha
agradat, i ens agrada saber que pensa tornar.
És el meu poble. Ja sé que no està
bé que ho diga però estic enamorat d’ell, m’agrada. De tant en tant m’enfada i
l’abandonaria per sempre; però com els vells amants ..... no puc viure molt de
temps sense ell. I quan tinc un moment rebusque entre les cendres del passat, i
pregunte, i apunte en una fulla de paper, i disfrute comunicant-ho, contant-ho,
fent-ho saber. I m’agrada que valorem el que té. Tant em fa el valor que tinga
en un mercat de valors, és el meu poble, i....sabeu que? no hem falta saber més.
Eduard J. Gay
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada