dissabte, 23 de febrer del 2013

LLAVAR LA ROBA A POLINYÀ.


Llavar la roba hui en dia, al nostre poble, no suposa cap problema. Prepares el que vols llavar, poses la rentadora, esperes i roba neta. Però no fa tants anys era un poc més complexe. A les cases no hi ha un espai per a rentar la roba s'havia d'anar al llavaner públic; es cert que algunes cases tingueren des de ben prompte un llavaner a casa (el safareig que diem) però la majoria no disposava d'eixe luxe i havia d'acudir a eixe espai públic que des de 1920 tenia Polinyà per rentar la bugada. El que sempre he conegut és el del camí l'Ermita però m'han parlat al camí de la Font, a la sequia primera, junt a l'antic Matador.
Per entendre el que suposava el llavaner i el perquè algunes dones li tenen tanta estima hem d'entrendre la feina que suposava i el temps de li dedicaven. Però millor que contar-ho jo que ho faça una persona que ho ha viscut.
És un text d'Angelita Benavent. L'any 2003 l'Ajuntament de Polinyà publicà un llibre amb textos de les alumnes de l'Escola d'Adults ( un altre dia parlarem del llibre). Algunes d'eixes alumnes continuaren escrivint textos per si podíem fer un segon volúmen que no ha aplegat. Aquest és un dels textos. Les seues paraules, tal com les va escriure, vos faran sentir millor que les meues el que suposava anar a llavar la roba.

EL LAVADERO DE  POLINYÀ, autora: Angelita Benavent

Hace muchos años, pero muchos años, del lavadero de Polinyà. Las mujeres no teníamos agua en casa y nos íbamos a lavar la ropa al lavadero.
Tenias que ir pronto porque sino no cogías sitio. El lavadero era muy grande. Estaba de camino al cementerio, a mitad camino. La verdad es que era muy bonito. Cuando llegabas bajabas cuatro escalones; tenia 18 metros de largo y 8 de ancho; había una acera de unos dos metros de ancho y luego unas piedras para lavar; las piedras eran muy gruesas y estaban rugosas, así la ropa se lavaba mejor. La acequia pasaba por en medio de las dos partes que tenia el lavadero y tendría unos dos metros de ancha; el agua muy limpia, cristalina. Si alguna vez te caía  el jabón dentro del agua, como estaba tan clara, se podía ver enseguida. Mi hermana perdió un anillo lavando y se lo dijo a mi padre; a la mañana siguiente, con el agua limpia lo encontraron enseguida.
En las paredes del lavadero había cuatro ventanas grandes. La cubierta era de tejas grandes, de unos 40 centímetros de largo por 30 de ancho.
Cuando ibas a lavar era para todo el día, llevábamos toda la ropa de la semana. En mi casa éramos nueves, así que imaginaros la cantidad de ropa. Todo el día arrodilladas lavando. Si fuera hoy no se quien lavaría. Por lo menos yo no, porque no podría arrodillarme.
Lo primera al llegar era coger sitio. Enseguida poner la ropa a remojo en la lejía, que hacían las propias madres: cuando se apagaba el fuego de casa cogían las cenizas y las ponían en una jarra grande con agua y así hacían la lejía (lleixiu en valenciano).
Mientras la de color estaba a remojo cogíamos la blanca y, con jabón de pastilla, la enjabonábamos bien y la dejábamos bien limpia. Después la subíamos a la carretera; a los lados había mucha hierba y poníamos la ropa encima para que cogiera el sol. De vez en cuando, subíamos a verla y si estaba seca la mojábamos. Así varias veces. Mientras ibas lavando la ropa de color y la tendías en los árboles cercanos para que se secara.
Volvías a coger la ropa blanca y volvías a lavarla y la dejabas en lejía por lo menos una hora. Era el momento de ponernos a jugar. Uno de los juegos era vez cuantas veces podías atravesar la madera que había sobre el agua para pasar de una parte a la otra del lavadero.
Cuando habíamos jugado bastante recogíamos la ropa de color, enjuagábamos la ropa blanca y a casa.  Llegaba la hora de despedirnos hasta la semana siguiente.
El lavadero era el sitio perfecto para enterarse de todo. Como estábamos tanto tiempo allí entre nosotras se comentaban muchas cosas.
A veces en el campo de al lado del lavadero había un hombre regando a tahona. Era curioso y nos gustaba ir a verlo, incluso subir encima de la tahona para hacerle de contrapeso. El hombre ponía una punta de la tahona dentro del agua, esta se llenaba y el hombre la subía al huerto haciendo fuerza en la otra punta. Así muchas veces, tantas como hiciese falta para regar el campo.
Dicen que la tahona es un invento árabe. Es como una pala del horno con un agujero en la punta por donde entra el agua. Es una forma de sacar agua de un sitio sin mojarse.

Angelita Benavent.

LES FOTOS:
Aquest article va acompanyat de dues fotografies que han de ser explicades.
La primera, una vista general del llavaner està feta fa poc. És el llavaner tal com està actualment, encara que pasada a blanc i negre per acompanyar el text millor.

La segona té un poc d'història. Fa any un grup de dones jubilades parlarem amb mi com a professor de l'Escola d'Adults perquè volien aprendre allò que de jóvens la situació no els havia permés. Així va sorgir un grup de dones qua acudien a classe al local dels jubilats. Entre elles estava Fina la Llumera (em permet la familiaritat perquè no recorde el cognom i ella lluïa amb orgull el sobrenom). Fina havia estat una de les promotores de l'Associació de Jubilats i resulta una dona activa, amb molta vida i moltes coses que contar. Sovint les classes es convertien més en una conversa i moltes vegades eren elles les que m'ensenyaven a mi (cosa que mai sabré agrair prou); un dia va sorgir el tema del llavaner i ella a l'endemà em va portar la fotografia que ací teniu. Està ella de joveneta, llavant, acompanyada d'una dona de Madrid que em va explicar qui era però em disculpareu no recorde. Això ja fa anys; d'aquell grup d'alumnes quasi ningú viu hui. Vaig copiar la foto el millor que vaig poder per eixos anys. Ara he intentat fer-la el més visible que he pogut amb la copia que conserve. De moment és l'única fotografia del llavaner que tinc, del llavaner antic s'entén.

Posat a donar les gràcies he de donar-les, òbviament, a Angelita Benavent pel seu exercici de memòria, al temps que dir que formava part d'aquell grup de pioneres i una de les que va aportar molts textos a aquell llibre que edità l'Ajuntament de Polinyà de Xúquer fa uns anys i del que s'han venut una muntonada d'exemplars (ja en parlarem d'ell un altre dia)

Eduard J. Gay

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada